Cultura 22/12/2013

El TIL i la comèdia romàntica

3 min

Santanyí. Vivian Caoba augmenta el seu nombre de registres. Així de senzill. És com si d'un temps ençà el personatge hagués donat pas a l'actriu, però sense perdre el bessó d'ella mateixa, cosa que pot parèixer una mica complicat però, vist sobre l'escenari, o el que sigui, tot resulta molt senzill i natural. La metamorfosi va començar amb Capverjo, un buidatge precís i intel·ligent d'alguns textos de Jordi Martí Rosselló, Es mascle ros, que dirigia Rafel Lladó. Va continuar agenollada als Jardins d'Alfàbia fent de "beateta" dirigida per Lluqui Herrero i ara ha incorporat una "senyora madureta", dirigida per Caterina Alorda, que en algun moment de la seva vida va tenir quatre doblerets, però ara es veu abocada a haver de vendre casa seva, naturalment a uns "inversors" russos. Tot aquest començament podria ser el d'una comèdia costumista amb pinzellades d'actualitat. Idò no, però no del tot.

Records particulars va començar a rodar dins el Festival Domèstic Cultura a Casa, que no és altra cosa que anar fent teatre dins cases particulars, cosa que dóna a l'espectacle una altra dimensió. Vull imaginar que mai és el mateix i d'alguna manera l'habitatge, per on el públic va passant per diferents cambres que la protagonista mostra per si " pilla " algun comprador, d'alguna manera també és protagonista.

Però tot això tan sols és el bolic de l'autèntica raó de ser de l'espectacle, que no és una altra que una lectura de poemes que Vivian Caoba va recitant ara aquí ara allà, començant amb un Costa i Llobera, La lluna guaita, de musicalitat inigualable, per continuar amb Maria Antònia Salvà pujant una escala, Biel Mesquida, naturalment Blai Bonet, de vegades segons possibilitats de l'espai Damià Huguet. El pi de Formentor, Lo pi, tampoc no hi podia faltar, però en aquest moment Vivian fa una "defensa" sense pal·liatius de les possibilitats del TIL, corregit i augmentat, perquè ella és capaç de recitar el més famós poema del poeta pollencí en català, anglès, francès o xinès, amb la incontestable ajuda del traductor Google que tan famosa ha fet a la consellera Trepitja. En resum, una mica de tot, amb bon humor, la peculiaritat de l'espai on es desenvolupa, i aquest altre registre de la protagonista.

Ocimax Òpera. Quina meravella poder ser des d'aquí a la Royal Opera House per poder veure "en directe" Parsifal, que els entesos qualifiquen com una de les millors òperes de Richard Wagner, cosa que ara no discutirem i ho deixarem en el fet que va ser la darrera que va compondre, i que anava dedicada al pare de Lohengrin. En qualsevol cas, és esplèndida i, com en tots els casos de representació de qualsevol Wagner, l'exigència és tan grossa que és molt difícil ni tan sols plantejar-se-la sense uns mínims de qualitat indiscutible.

La que ens ocupa no és una excepció. Dirigida de manera impecable per Antonio Papano al capdavant de l'orquestra de la ROH, cantada per Simon O'Neill, Angela Denoke, brutal de veu, d'interpretació, de color, de matisos, com també un incommensurable René Pape en el rol de Gurnemanz. La resta tampoc no fan figa en cap moment. Això de l'òpera al cinema, amb bon so i millors imatges, té l'avantatge per a l'espectador dels primers plans, i per als cantants, un esforç addicional pel que fa a la interpretació dramàtica; però també té altres circumstàncies que poden ser ambdues coses, com és el fet que la realització sempre prioritza els cantants i fa que la posada en escena ni agradi ni al contrari. Tot queda reduït a l'essència, a la música, i l'esforç del director artístic, en aquest cas Stephen Landridge, queda relegada a un segon pla, per dir alguna cosa.

Tan sols un emperò, però gros, a la producció que ens ocupa , tan inexplicable que segurament faria que Wagner disparàs un tir enmig del front al responsable de fer que Kundry acabi viva i de la maneta d'Amfortas. Parsifal amb final de comèdia romàntica? Vade retro.

stats