El carrer de Sant Magí es torna a convertir en escenari teatral i aquest cop ho he vist des d’una altra perspectiva, que crec que cal explicar. Vaig ser membre del jurat que seleccionà les sis obres que es representaran als diferents bars cada dijous fins al 10 d’abril. Naturalment que sempre és millor llegir l’obra abans de veure-la representada, i imagino que qui més qui manco ho fa en la mesura de les seves possibilitats, però en el cas d’aquest tipus de teatre “pindolar” no estava gaire segur que fos així. En deu o quinze minuts de representació, el més habitual és que el final sigui un gir sorprenent que et deixi glaçat o que et faci somriure de debò, amb la qual cosa haver-ho llegit podria espantar l’ocurrència, però val a dir que no ha estat així. En l’escàs temps que han tingut per muntar-les, que crec que s’hauria d’ampliar i tot milloraria moltíssim, en tan sols deu dies i en el trajecte des del paper fins a la barra corresponent, totes han crescut de manera exponencial i sobretot han guanyat amb sentit de l’humor en el transvasament, i si m’havia perdut la seva basa amagada, també és veritat que ha estat com veure un nadó i després trobar-lo convertit en un adolescent. Amb més temps de preparació els actors dominarien amb més fluïdesa el text, les rèpliques perdrien l’automatisme del text après a corre-cuita i guanyarien naturalitat, i els espectadors, tots, hauríem retrobat la peça madura. El nadó seria un adult. Traduït vol dir que tot plegat ho vaig trobar una mica verd, o que li mancava un bull o una pinzellada, que segurament s’anirà incorporant i agafant el ritme adient a mesura que passin els dijous.
‘Max’. Escrita i dirigida per Juanjo Durán i interpretada per Cata Rossell i Miquel Àngel Torrens, bona química entre els dos protagonistes, enginyosa en els diàlegs i amb resolució de retruc final mancat de la contundència que té sobre el paper.
‘Un pla perfecte’. Escrita i dirigida per Emili Gené, amb Pedro Orell i Toni de los Ángeles com a protagonistes. Molt divertida, tant que no necessita cap cucavela final, perquè el bessó està en l’absurd de la situació des de l’inici, en els diàlegs i en la concepció dels personatges.
‘Només quan plou’. Escrita per Aina de Cos, dirigida per Pedro Mas i protagonitzada per Lydia Sánchez i Jaume Xuia Segui. El títol fa referència al poema de Josep Vicenç Foix És quan dormo que hi veig clar... És quan plou que ballo sol, que no està aconseguit, ni d’un bon tros, que llueixi com seria eficaç i donaria sentit a tota la peça.
‘El descans’. Escrita per Joan Bennàssar i dirigida per Salvador Oliva, amb Enric de las Heras i Camil Casasnovas com a protagonistes. Una relació entre esotèrica i fantàstica rematada amb música divertida. Fins aquí puc llegir. Això sí que es diu donar la volta a un text i deixar-lo convertit en una altra cosa.
‘Llei 9 barra 2013’. Escrita i dirigida per Lluís Colom i interpretada per Joan Maria Pascual i Marta Arguimbau. Ocurrent, simpàtica, intel·ligentment divertida, sobretot pel personatge que interpreta Arguimbau. Tot un descobriment que caldrà seguir.
‘Dijous de passió. De Rafel Gallego, dirigida per Joan Fullana i interpretada per Marga López i Alexa Palomo. Fullana ha eliminat la sorpresa final, però ha contat una història i ha explicat una relació de manera diàfana, precisa. “Pas mal”.
