L'ESCANDALL
Portada 07/12/2014

Teatre, cinema i ballet obra

Edimburg, de Toni-Lluís Reyes, dirigida per Joan M. Albinyana i interpretada per Sergi Baos, Marga López i Alexandra Palomo, és una història mallorquina que succeeix a la capital d’Escòcia, però que podria passar a qualsevol lloc

i
J.a.mendiola
3 min

Edimburg, de Toni-Lluís Reyes, dirigida per Joan M. Albinyana i interpretada per Sergi Baos, Marga López i Alexandra Palomo, és una història mallorquina que succeeix a la capital d’Escòcia, però que podria passar a qualsevol lloc. Potser el més decisiu de l’obra és el que diu el director en el programa de mà: “Els personatges multipliquen les seves cares i aquestes modificacions afecten l’obra en tots els seus aspectes, fins a arribar a una suma de gèneres que passen de la comèdia més convencional al melodrama o fins i tot a la tragèdia”. Aleshores està clar que estam davant una peça molt ambiciosa, perquè no és fàcil ni senzill començar amb una comèdia bufa, continuar amb aires de melodrama i concloure amb un final de comèdia romàntica. Tot això és a l’original i buscar la unitat dramàtica de tants gèneres resulta pràcticament impossible sense unes dosis de subtilesa majúscula, per tal de defugir les brusquedats en el canvi de registre de cadascun dels personatges. El que interpreta Marga López té aquestes característiques i, tot i ser el més secundari de tots ells, és el que provoca el conflicte. La situació no és impossible, ni molt manco. Però comença amb Baos i Palomo en un registre còmic elevat a la màxima expressió, caricaturesc, tan exagerat que la seva metamorfosi queda sense marge de credibilitat. Passar de la pantomima a la tragèdia sense xarxa és un risc massa gros i l’obra es romp en dos trossos que es fa impossible lligar de cap manera que sembli coherent. I val a dir que la part central, el moment melodramàtic, té força suficient i la potència interpretativa necessària. Els actors aconsegueixen transmetre la tensió del conflicte i la peça creix de manera impecable. I quan ja ens té dins un altre espai, tira d’as a la màniga i tot el que havia construït, fins i tot fent-nos oblidar els primers vint minuts de no gaire bon record –que no s’aguanten ni tan sols per ells mateixos i sense tenir en compte el gir argumental–, ho resol amb un recurs fàcil de comèdia romàntica. Una muntanya russa que acaba amb la vagoneta descarrilada.

Woody.- Podem dir tot el qu vulguem sobre Woody Allen, però el que és cert i segur és que tant si l’encerta com si no ho fa sempre supera la mitjana i, sobretot, més d’una troballa interessant fan que el seu producte assoleixi en bona mesura les expectatives que desperta. Tenir el llistó tan alt té aquestes coses. Màgia a la llum de la Lluna, protagonitzada per Colin Firth, potser el millor sòsia que ha trobat Allen fins aleshores, i Emma Stone és estructuralment una comèdia romànetica, tallada amb patrons que sols es poden qualificar de clàssics. La narrativa és senzilla, els fonaments, lleugers i els personatges, complexos a la manera d’Allen, però tot plegat va una passa més enllà. Com és de suposar, no és una pel·lícula en absolut convencional. Brillant? En té un parell, de brillantors. Profunda? Més del que sembla al primer cop d’ull. No sé per què o per ventura per tot això junt em va recordar les pel·lícules d’Éric Rohmer. I no tan sols perquè estigui rodada a França.

Teatre Principal.- El trencanous de Piotr Ílitx Txaikovski, el vaig anar a veure una mica per compromís i no ho hauria d’haver fet, perquè del ballet no en conec ni el lèxic. Per tant, aquestes retxes són sensacions escrites des de la ignorància, sensacions en estat pur i que em transmeteren que Yolanda Correa i Yoel Carreño estan a anys llum de la resta de components de la funció, i no en parlem del ‘cos de ball-aprenents’, de manera que es crea una mena de buit entre l’espectacle de fi de curs, amb mitjans, i els professionals, que no redunda en benefici de l’espectacle, amb una més que correcta posada en escena i una Simfònica que hi posà el punt de qualitat, molt ben dirigida per Cristóbal Soler; sempre és un goig sentir-la en directe.

stats