15/11/2015

Teatre, òpera i circ

3 min
Benvenuto Cellini d’Hector Berlioz, és un espectacle de dimensions considerables.

Biblioteca de Catalunya.- Havia d’anar a escoltar Ricardo Muti i l’Orchestra Giovanile Luigi Cherubini i es va posposar per problemes de salut del mestre, per la qual cosa vaig tornar a veure Al nostre gust, escrita i dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per Laura Aubert, Jordi Figueras, Toni Gomila, Montse Vellheví, Ramon Vila i Ernest Villegas, que no és la representació de l’obra del mateix títol de William Shakespeare, encara que aquesta era la primera intenció de la companyia. Havia quedat tan copsat dos dies abans quan l’havia vista per primer cop, que m’havien quedat moltes, massa, coses al tinter. Oriol Broggi i Marc Artigau el que proposen és tot un calidoscopi de diferents obres teatrals que erròniament vaig intentar identificar tot el temps el primer dia i em vaig perdre el sentit del conjunt, que no és altra cosa que una declaració de principis dels autors. Es veu quan fan dir a Jordi Figueras: “Hem de fer coses noves i si no ho sabem trobar, val més que ho deixem córrer...”, després de recitar: “És quan dormo que hi veig clar”, de Foix, entre Shakespeare, Espriu, Rostand, Koltès i no sé quants més. Perquè en el fons no té tanta importància, ni calen gimcanes d’erudició per fruir del torrent teatral, de l’elogi de la paraula que proposen els autors i els seus companys de viatge, personal i universal alhora, on hi cap gairebé tot. En el fons del que es tracta és de fer un viatge i un homenatge al món del teatre, de la poesia, de la música, de la dansa, als actors, als autors, als espectadors. Quan surt Ramon Vila, en la primera escena, queda clar que no estam davant un espectacle convencional, que allò que veurem és diferent, una barreja sense estructura determinada, que va de part a banda amb un sol pretext, contar la història del teatre, però no una, moltes, i n’hi ha tantes com es vulgui. Algunes de molt conegudes, altres, no tant, que permeten als actors tot un seguit de registres sense treva, de la comèdia a la tragèdia, del musical al melodrama...Teatre, tan sols teatre, d’altura.

Liceu.- Benvenuto Cellini, d’Hector Berlioz, és una altra explosió, un espectacle de dimensions considerables, a la manera de Fellini i sense que perdi la indiscutible personalitat de Terry Gilliam, el de Monty Python, que és sens dubte la gran estrella de la producció que arriba al Liceu, musicalment retallada, gairebé mitja hora, per part del director artístic per guanyar ritme i una mica menys de fluïdesa argumental. No és una òpera que es representi habitualment; de fet, no hi àries que figurin en cap top ten, i segurament necessitava el suport d’una posada en escena d’aquestes característiques per fer-la més atractiva, sense menysprear la música de Berlioz, encara que tot queda una mica enfosquit per la colorista posada en escena. Un posada en escena que es recordarà al Liceu, com si es tractés del Cirque du Soleil. De fet, alguna cosa d’això hi ha, per contar la història d’un personatge més interessant del que queda reflectit en el muntatge, molt més polèmic i atrabiliari, com quedà demostrat a la seva autobiografia. Pel que fa a les veus, em quedo amb les intervencions del cor, dirigit per Conxita García, magnífic. Val a dir que no vaig veure John Osborn en el paper de Cellini, circumstància que segurament va restar moltes possibilitats al conjunt, perquè Adrian Xhema no va fer el pes en cap moment, sempre superat per Kathryn Lewek en el rol de Teresa i molt més per la mezzosoprano Annalisa Stropa en el d’Ascanio o Eric Halfvarson en el del papa Climent VII. Bé Josep Pons dirigint l’orquestra, com gairebé sempre, una mica llastat per la cascada visual de la impressionant, ocurrent i eclèctica proposta escènica.

stats