Tòpics

'Smiley', una delícia de principi a fi amb un ritme mil·limètric

Mar i Terra.- Al teatre del Jonquet hi ha tornat Smiley. (Una història d’amor), de Guillem Clua, en la versió dirigida per Joan M. Albinyana i interpretada per Héctor Seoane i Joan Toni Sunyer. Deia Alfred Hitchcock que ajuntant molts tòpics podia sortir una obra molt original i que ajuntant moltes originalitats el més probable és que al final surti un tòpic. No sé si Smiley es pot qualificar d’obra molt original o ni tan sols d’original, com sí que era la primera obra de l’autor, que vaig poder veure a la sala petita del TNC, dirigida per Rafel Duran i amb Rafel Lladó com a escenògraf Santi Pons com un dels molts protagonistes. Es deia Marburg, una autèntica meravella, un compendi d’originalitat, imaginació, complexitat… el contrari que Smiley, una comèdia romàntica, senzilla, convencional, que ret homenatge a Howard Hawks, ni més ni menys, aquell que li va dir a Ernest Hemingway “dona’m la teva pitjor novel·la i te’n faré una gran pel·lícula”, i va rodar la meravellosa Tenir-ne o no, que protagonitzaren Humprhey Bogart i Lauren Bacall, però, més concretament, el compliment és per a Quina fera de nena ( La fiera de mi niña, en espanyol), que protagonitzaren Cary Grant i Katharine Hepburn, que no és poca cosa. De fet, el llistó està molt alt. Emular Hawks no és poca cosa. Clua li ha donat la volta i ha traspassat la situació a una parella gai que, en principi, no casa ‘ni de conya’. Des d’aquesta premissa i partint d’un embolic molt divertit, comença a rodolar ‘una història d’amor’, amb tots els ingredients, els de la comèdia romàntica, aquest gènere que sempre acaba pel ‘principi’, i els de l’univers gai. Una delícia de principi a fi, amb un ritme mil·limètric, uns diàlegs d’alta precisió que Albinyana ha traspuat amb delicadesa i amb dos elements imprescindibles perquè la nau arribi a bon port, Héctor Seoane i Joan Toni Sunyer, impecables en aquest inventari de registres que exhibeixen. Produeix El Somni, una realitat.

Manacor.- Seguint amb la cascada d’esdeveniments que caracteritza l’Auditori de Manacor, arribà Adossats, la quarta obra de Ramon Madaula que ha pujat als escenaris. També una comèdia, també farcida de tòpics, no en manca ni un, també amb una mica o molta mala llet en aquest retrat de la burgesia catalana, transferible a qualsevol altra, en la qual aporta molts més components que la converteixen en un calidoscopi social de gran envergadura, que passa suau però que deixa empremta. La política; l’art; les relacions entre pares i fills, entre germans, entre parelles, entre immigrants i locals, que no és poca cosa, i segur que me’n deix alguna. Tot plantejat i desenvolupat des del sentit de l’humor, a partir de pinzellades precises, directes al viu de la qüestió, i, és clar, també amb un repartiment antològic. Ramon Madaula, Jordi Bosch, Rosa Renom… componen una galeria de personatges tan entranyables com patètics i exhibeixen tot el catàleg de registres imprescindibles, com també de domini del gest i dels silencis, d’una comicitat i expressivitat extrema. Una meravella vitriòlica.

Etiquetes