Teatre Principal.- Josep Maria Flotats va assegurar que Pierre de Marivaux és tan modern que no cal fer-lo en texans, i Marivaux de la mà d’Assun Planas arribà al teatre Principal amb L’illa dels esclaus (1725), també sense texans, a la manera clàssica, o el que és el mateix, vestits d’època, que no és ni bo ni dolent, perquè del que es tracta és de fer un retrat de la condició humana. Què passaria si els servents es convertissin, de cop i volta, en amos i senyors dels seus amos i senyors? Aquest és el senzill i prou manegat plantejament de Marivaux, i en aquest punt, com no podia ser d’altra manera, és en el que fa èmfasi el muntatge d’Assun Planas amb Miquel Gelabert com a mestre de cerimònies, acompanyat per Joan Miquel, Aina Calpe, Àlex Tejedor i Júlia Truyol. Aquesta anàlisi de la condició humana ja de per si no és gaire profunda, ans al contrari, i Assun Planas optà per infantilitzar-la fins i tot una mica més. Apallassa els personatges de manera que el discurs perd eficàcia i ho converteix en un espectacle menor, començant per un decorat absolutament naïf, farcit de subratllats i rematat amb una innecessària explicació final, que redunda en el resultat global de la funció. L’estructura és de Commedia dell’arte, amb l’Arlequí com un dels protagonistes, i els actors ho fan força bé si ens atenem a l’homogeneïtat del tractament, encara que algun semblava que no estava gaire content amb el seu personatge.
Teatre del Mar.- Dios menguante de la Companyia Mar Gómez arriba després d’haver aconseguit el premi Max a la millor interpretació femenina l’any 2008 i el premi Ciutat de Barcelona a l’obra el 2011. És a dir, un bon pedigrí per a una història d’amor, coreografiada amb música italiana com a fons, de tota casta, prou coneguda i alhora suficientment original com per no caure en els llocs comuns. Dios menguante, interpretada per Mar Gómez i Xavier Martínez, no és tan sols una història d’amor, ho és també d’una seducció, senzilla, directa, profunda, una mica desigual, que millora ostensiblement quan intervenen ambdós protagonistes, però en qualsevol cas diàfana. Clàssica, encara que interpretada mitjançant la dansa contemporània, gens avantguardista, i fins i tot una mica deutora de l’slapstick. Moments d’autèntica altura barrejats amb altres que funcionen per donar pas a l’autèntica raó de ser de la història, amb una posada en escena austera, que no minimalista, millorable, però que no fa ni fot pel que fa al conjunt de la producció. El moment del vestit de plàstic, memorable. Un conjunt que no decep, que transcorre com una exhalació i deixa un regust més enllà de l’entreteniment.
Teatre Xesc Forteza.- Un matrimoni de Boston, de David Mamet, es va convertir en un esdeveniment quan la va programar el teatre Lliure, a la sala Petita, dirigida per Josep Maria Mestre, i ni més ni menys que interpretada per Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Marta Marco, amb la qual cosa està clar que la possibilitat de les comparacions es fa més odiosa que mai. Per davant de tot val a dir que les comparacions ni res semblant varen fer acte de presència al teatre Xesc Forteza. Segurament hauria estat millor haver arreplegat Un matrimoni de Boston al Palau d’Aiamans, on es va estrenar, però així i tot, la feina de Rafel Duran, i per descomptat la de les tres protagonistes, Lluqui Herrero, Agnès Llobet i Maria Bauçà, la converteix en una cita obligada per a tots els amants del teatre. Una posada en escena minimalista, aquest cop sí, serveix per contextualitzar una història que podria transcórrer en qualsevol època, en qualsevol lloc. Una història d’amor, d’amistat, de complicitats a la qual Duran ha fet una volta al tractament, augmentant, un xic, el volum de l’humor, que no resta ni eficàcia ni contundència al discurs. Una Lluqui Herrero memorable, que un cop rere l’altre va creixent de manera exponencial com a actriu, exhibint un mostrari de registres sense fi, ben acompanyada per una sempre idònia Agnès Llobet, i una Maria Bauçà, impecable en els seus silencis, amb una immensa capacitat de mostrar tot el que duu dintre el seu personatge. Un goig.
