L’òpera més representada de la història ha estat l’elegida per celebrar els quinze anys de la reconstrucció del Gran Teatre del Liceu, inaugurant una temporada que es va iniciar, no inaugurar, amb Il barbiere di Siviglia. En qualsevol cas, l’obertura oficial de la temporada és per a La Traviata de Giuseppe Verdi, amb llibret de Francesco Maria Piave i basat en La dame au camélias d’Alexandre Dumas fill. Però a tots aquests noms, en aquesta ocasió, hi hem d’afegir el de David McVicar, de qui podem recordar amb especial fruïció una Adriana Lecouvreur, fa dues temporades, de les que n’entren poques en una dotzena. Sense canvis de decorat, tan sols movent i canviant el mobiliari i el joc amb les cortines anava variant l’ambient; ja sigui la casa de Violetta, la casa de camp prop de París, on viuen la seva passió la protagonista i Alfredo, o l’habitació on finalment es desencadenarà la tragèdia. McVicar ho tracta tot amb exquisida subtilesa i amb una precisió pel que fa al tempo en el qual transcorren les diferents situacions, que tan sols es pot qualificar d’impecable. L’estructura dramàtica que ha fet servir el director artístic escocès està absolutament al servei de la història de Dumas i de la música de Verdi, i resulta, a més de bella, eficaç. Val a dir que si alguna òpera té un llibret sòlid i sense fissures, aquest és el de La Traviata. No hi ha cap altra òpera tan propera, tan humana, tan allunyada dels arguments i llibrets habituals, tan difícils de creure. També sabem que un bon grapat de directors artístics la podrien esmicolar sense parpellejar. No n’és el cas i sobretot és el contrari, sense oblidar la tasca de Jennifer Tipton, responsable de la il·luminació. Excepcional. Tan sols un petit entrebanc i amb ganes de filar prim: les escenes de joia com és ara el brindis famós o la festa a la casa de Flora queden una mica obscures i en tot moment es respira un aire melodramàtic, que al cap i a la fi és el que converteix aquest muntatge de La Traviata en una producció molt compacta, que condueix la història cap a la tràgica conclusió, de tots coneguda.
L’encarregada de donar vida sobre l’escenari a la romàntica heroïna ha estat Patrizia Ciofi, de qui la temporada passada recordam una sonnambula amb Juan Diego Flórez, difícil d’oblidar. Però aquesta segona funció de La Traviata no començà d’allò més bé per als interessos dels espectadors i imagino que tampoc per al de la soprano italiana. Un primer acte en el qual no va ser senzill poder escoltar amb claredat la veu de la protagonista, sempre per davall l’orquestra dirigida per Evelino Pidò, debutant al Liceu, que feia l’impossible perquè això no succeís, però sense èxit, com per exemple a un Oh quan pallor! decebedor. Continuant amb la feina de Pidò, s’ha de dir que va lluitar de principi a fi perquè tot rutllés a la perfecció, dirigint constantment els cantants de manera que orquestra i veus fos tot u, cuidant-ne els detalls i la unitat. Però en qualsevol cas el primer acte, tan viu, tan ric de color, d’àries conegudes havia estat, com a mínim, un parell de passes per davall les expectatives, on ni tan sols va semblar que brillés Charles Castronovo en el paper d’Alfredo, tenor de veu fosca, que no ho va fer malament a Un di, felice, etera, però sense aconseguir escalfar l’ambient. Amb Ah, fors’è luiche l’annim a de la Ciofi va obrir una porta a l’esperança. Al segon acte la funció va canviar en rodó, com si hi hagués hagut un “clic” màgic i tot comencés a tenir un altre color, i no em refereixo tan sols a les veus, que també. L’espectacle va apujar el nivell de tal manera que era com si no tingués res a veure amb el que fins en aquell moment havia succeït a sobre de l’escenari. L’entrada de Vladimir Stoyanov en el rol de Giorgio Germont, argumental i vocalment important, donà un altre to a la funció des de Pura sicome un angelo fins a Di Provenza, Il Mar, il Suol i a partir d’aquí els personatges varen creuar la frontera del fossat i les seves existències varen començar a fer olor d’humanitat, de la manera que ho hauria desitjat Verdi, com explica J.A. Vela del Campo en el programa de mà: “Verdi desitjava que en aixecar-se el teló hi hagués una continuïtat estètica i ambiental entre l’escenari i la sala...”. I així va ser a la segona representació.
El tercer acte ja va cobrir totes les expectatives i una mica més si cal. “Violetta” Ciofi tombada sobre el llit era la tísica enamorada a punt de morir i “Alfredo” Castronovo era l’amant deseperat i penedit, que junts havien de segellar amb la mort el seu amor. I així ho transmetien, perquè el muntatge no estava dissenyat per al lluïment de ningú en concret. L’única intenció era contar una història farcida de sentiment i passió. I aquest sí que va ser un objectiu complert, fins al punt que no va ser difícil oblidar els dubitatius moments inicials. La Traviata va ser un crescendo majúscul que va arribar a la seva plenitud en el moment que va ser necessari, amb una Ciofi cantant un Addio del passato memorable amb el fraseig, impecable amb els “filati”... Un bon començament de temporada en el qual s’han ajuntat qualitat i comercialitat.
