De Vilafranca a Manacor
Vilafranca, un dinar de Festa Major, de Jordi Casanovas, forma part d’una trilogia juntament amb Una història catalana i Pàtria que pretén fer una anàlisi universal des d’un plantejament individual no tan sols de la realitat del seu país, que també, sinó que ho fa amb la intenció d’esbrinar alguns dels trets més típics de la condició humana. Una història catalana va ser tot un èxit de públic primer a la Sala Tallers i poc després, pràcticament reescrita, a la Sala Gran del TNC. El nom de l’autor va passar de promesa a realitat, consolidada amb Pàtria, que crec que vaig veure al Lliure, on anirà a parar Vilafranca... en la seva estrena barcelonina, després de rodolar per bona part de Catalunya i de ser representada per primer cop al poble que dona nom a la peça i on va néixer l’autor, que també ho va ser de Ruz-Bárcenas. Arribà a la Fira de Manacor en una sola funció, interpretada per Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre,Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert i Anna Ycobalzeta, dirigits pel mateix autor.
L’obra transcorre el dia de la festa major, quan es reuneix tota la família, de manera que com és de suposar sortiran tots els draps bruts de la seva relació. Les referències de l’estructura de la història són infinites. Ara d’una glopada penso en Almuerzo en casa de los Wittgenstein, de Thomas Bernhard, Agost de Tracy Letts i, per descomptat, Celebració de Thomas Vinterberg. Són moltes més les que mostren el complicat calidoscopi familiar, de personatges que es van transformant en autèntics monstres, on es mostren fora pell tots i cadascun dels pecats capitals que sempre coven en bona part dels integrants de la “raça superior” encarnats en els diferents protagonistes. Vilafranca, un dinar de Festa Major forma part inequívoca d’aquest grup d’obres que aprofiten la circumstància, sigui quina sigui, per la qual es reuneixen els membres d’una família, i que també hem vist amb grups d’amics, ara penso en Els amics de Peter, que suposadament mantenen una relació cordial i que celebren algun esdeveniment, com és ara la festa major. Molts protagonistes, pares, fills, gendres i nores, néts... hi cap tot, però està clar que com més són els personatges les variants es multipliquen perquè les combinacions esdevenen nombroses, gairebé infinites.
El bessó de la història és localista, però és de suposar que les pretensions són traspassar aquest microcosmos fins a la universalitat. Casanovas no ha aconseguit donar aquest gir amb el qual cada situació, o al manco moltes d’elles, es tornin paradigmàtiques, reflexes d’una societat tan mesquina com col·loquial. Cada gir de la història, en lloc d’ampliar el camp, el va reduint de manera que la causa de la inevitable explosió va empobrint el discurs i es converteix en una implosió i en l’única raó de ser de la història. La condició humana es queda en condició familiar, personal i intransferible, sense cap transcendència més enllà de la raó per la qual salta el conflicte. Una bona interpretació de pràcticament tots els components, destacant especialment les de Manel Barceló i Marta Angelat, no va ser suficient perquè la història aconseguís interessar-me, sobretot perquè la malifeta de rigor es menja qualsevol possibilitat d’una lectura més enllà de l’escenari.
