L'OBSERVATORI

Wagner i el cinema

J.A. MENDIOLA
J.A. MENDIOLA

Ocimax.- Abans de començar a parlar un altre cop de la meravella de poder veure òpera en directe des de llocs on difícilment arribam, bàsicament per qüestions pressupostàries, voldria queixar-me del poc cas que fan al programa de mà, val a dir que sempre molt senzillet, de qui és l’encarregat de la direcció de la retransmissió. Mai no surt als papers, com si el seu treball no fos important, i no tan sols ho és, a més a més de conèixer fil per randa ja no tan sols l’obra que es representarà, i així poder encertar en la planificació, saber quan es necessita un primer pla, o un general, també ha de dominar la producció en qüestió per la senzilla raó que és en rigorós directe. Fins aleshores sempre havia pensat que es tractava d’un petit fals directe, que no és altra cosa que anar fent feina amb un mínim decalatge per així obtenir un marge de maniobra per evitar qualsevol possible errada. Era senzill saber si era així o no, tan sols es tractava de comprovar l’horari. La setmana passada des del Liceu oferiren la retransmissió de 'Norma', i a les vuit en  punt, com un clau, Renato Palumbo va donar el sus amb un cop de batuta. És a dir, un rigorós directe, que no fa més que incrementar els mèrits de qui dirigeix la retransmissió. He buscat, per tot allà on he sabut, el nom de qui era el responsable de qualsevol de les retransmissions oferides fins ara, 'I due Foscari'  de Verdi, amb Plàcido Domingo; 'Andrea Chénier', d’Umberto Giordano, amb Jonas Kaufmann, o 'Norma' de Bellini amb Sondra Radvanovsky, o la que ens ocupa, 'Der fliegende Holländer', de Richard Wagner. Ni una referència. El proper cop, amb 'La Bohéme', des del Royal Opera House de Londres, esperaré els crèdits i en prendré nota. Ni més ni menys que Anna Netrebko serà l’encarregada d’interpretar Mimi, vostè també prengui’n nota.

Dit això, cal parlar de 'Der fliegende Holländer', de Richard Wagner. La primera gran òpera del teutó, encara que no aconseguí tant d’èxit en primera instància com 'Rienzi', fins al punt que li costà Déu i ajuda que s’estrenàs. Ell volia que fos a París, però finalment va haver de ser a Dresden. Ell pensava i va escriure que l’òpera que es representava a la capital francesa “em repugnava, tant per la característica fredor de la manera de representar com pel deteriorament de la música que allà s’interpretava”. El cas és que els senyors Laffite i Gaillard no varen estar interessats en l’obertura que els havia enviat, basada en Les memòries del senyor 'Schnabelewopski', amb una mica d’'El jueu errant' i, com va assegurar Richard Wagner, també amb Ulisses, una idea que ja li rondinava pel cap des de feia temps i que es va convertir en música durant la travessia cap a Londres, quan dins una goleta, fugint dels seus creditors, va ser víctima d’una gran tempesta. En aquests moments va sentir el remor de les ones, convertides amb les escales de corda i el 'hal-lo-jo' que canten els mariners. Era el començament dels 'leitmotive', tots inclosos a l’obertura, on podem sentir des del navegar de la nau dins el mar fins a 'La balada de Senta'. I des del Royal Opera House, l’orquestra titular dirigida per Andris Nelsons, interpretada per Bryn Terfel en el paper d’holandès, Adrianne Pieczonka com a Senta i Michael König com a Erik, amb Tim Albery com a director artístic, vàrem poder fruir d’una posada en escena tan contemporània com eficaç, amb un Terfel contundent, rotund, i una Pieczonka convincent. Cent quaranta minuts sense interrupció, tal com ho havia escrit Richard Wagner, en la que ja es començava a entreveure una nova manera de compondre, d’entendre que les veus anaven més enllà de les seves qualitats, ja formaven part del personatge, d’imprescindible potència. Per no parlar de l’orquestració, més descriptiva que mai, com si d’un quadre es tractàs. Tot a la manera de l’obra d’art total, a la qual hem d’afegir per a l’ocasió el llenguatge cinematogràfic, que dóna més èmfasi al tot plegat i l’espectacle torna fins i tot més grandiós. Una de les raons per les quals sempre pens que a Richard Wagner li hauria agradat el setè art.