Lliure/Montjuïc.- Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol, són alguns dels actuals integrants de La Kompanyia Lliure, una bomba de rellotgeria que en mans de Pablo Mesiez fa esclatar tot l’inventari de registres possibles en una funció. Tot ve d’un taller a càrrec de l’autor i director argentí, que va anar creixent fins que es va convertir en un immens exercici de gran rigor dramàtic. Díficil d’explicar aquesta història que s’engronxa entre l’absurd i el surrealisme, jugant dins un mateix espai en temps diferents, o per ventura no. Per ventura és una història de vius i morts que ocupen el mateix temps i espai, sense que cap d’ells s’adoni de la presència dels altres, cosa que provoca tot un seguit de situacions tan il·lògiques com engrescadores, que tant poden fer riure com encongir el cor. Moments divertits, per la seva condició d’irracionals, que, de sobte et poden provocar angoixa, o a l’inrervés, des una situació aclaparadora pot convertir-se en una festa, o en alguna cosa semblant. Res no funciona segons els cànons establerts. Qualsevol cosa pot significar la contrària, i això implica un treball de precisió per part de tots i cadascun dels integrants d’aquesta agrupació miraculosa, La Kompanyia, en aquest tour de registres sense fi. Amb molts riscos, perquè cada peripècia que planteja és d’una dificultat extrema i té la intenció de provocar un estat de confusió absoluta i les més diverses reaccions entre el respectable públic. I entre aquest públic també hi havia presència mallorquina: Carme Riera, Rafel Duran, Xisco Segura, Josep Truyol…
Lliure/Gràcia.- La tristeza de los ogros, de Fabrice Murgia, fa nou anys que es representa a Bèlgica, on l’autor exerceix de director del teatre nacional. Basada en fets reals, en les històries de Bastian Bosse, un jove alemany de 18 anys que va assassinar cinc companys de la seva escola a trets i després es va suïcidar, i de Natascha Kampush, una jove de 18 anys que va viure segrestada pel seu veí durant vuit anys, fins que va aconseguir escapar. Ell també es va suïcidar. A l’adaptació espanyola que ha fet Borja Ortiz de Gondra s’hi ha afegit una tercera història, la que fa referència a les nines d’Alcàsser. Contundent, aquest retrat de la pèrdua de la innocència, demolidora observació en forma de faula cruel, que no cerca ni el document ni el judici. Tan sols mostra una realitat que la societat sempre veu com a excepció conseqüència del comportament d’un malalt, mentre que aquest mateix dia, a Florida, Nikolas Cruz matava a trets 17 alumnes del col·legi del qual havia estat expulsat. Ja des del primer moment, amb l’anar i venir d’Andrea de San Juan, amb el vestit de la primera comunió, tan ensangonat com el seu rostre, explicant la història dels ogres mentre el públic s’asseu, és clar que hi haurà poques rialles. Ambdós protagonistes, interpretats per Nacho Sánchez i Olivia Delcan van contant la versió, la seva versió, personal i intransferible, dels fets que els varen situar a les primers pàgines de la secció de successos, de manera intercalada, mentre la verge ensangonada exerceix de mestra de cerimònies. Tot transcorre, ja sigui en una pantalla, o en directe, a un ritme que no dona treva i que va tintant l’obra amb els colors de la tragèdia. Impactant.
