Teatro Real. Em demanaven l'altre dia si The Pe rfect American era òpera contemporània i jo vaig contestar que ho volia ser, però que només estava un escaló més amunt dels musicals convencionals. Amb La conquista de México de Wolfgang Rihm, estrenada l'any 1992 i al Real per primer cop a l'estat espanyol, puc dir que he vist i escoltat una exaltació de la contemporaneïtat. Si d'alguna cosa estic segur és que la contemporaneïtat en òpera és això, sense provocacions, ni gratuïtes ni pagades, sense donar la volta a res per la senzilla raó que és una altra cosa. Per començar, l'estructura argumental no és la convencional. Per exemple, no conta com Hernán Cortés arribà a Mèxic i el va conquerir, va lligar amb una oriünda, va matar Moctezuma i va tornar cap a Espanya. Però tot això hi és a través de les situacions que planteja al llibret que el mateix Rihm ha escrit basat en els textos d'Antonin Artaud i poemes d'Octavio Paz. Hem de dir que la combinació és una mica explosiva, però més explosiva per espectacular és la posada en escena a càrrec de Pierre Audi, que comença amb un decorat que a mi em recordà un quadre de l'artista uruguaià Torres García, sobretot un de titulat Montevideo . Però, a partir d'aquí, cap altra referència, i la veritat és que hi ha tantes coses per contar i destacar que no és gens senzill, com podria parèixer la col·locació de tres grups cadascun d'ells format per una trompeta, percussió, un violí i una veu, a cada banda del pati de butaques i al darrere, amb la qual cosa es produeix un efecte estereofònic impressionant i, per tant, en absolut gratuït. Per no parlar de la música, que se sosté bàsicament sobre la percussió, i que ningú no pensi que és una mena de concert de Mayumana. Però no tan sols això, com per exemple el moment del paisatge després de la batalla amb totes les "pietats" escampades per sobre de l'escenari, a base de corda. O la feina extraordinària del jove director argentí Alejo Pérez, mil·limètric, i no era fàcil. Les veus de primer nivell, tant la de Nadja Michael en el paper de Moctezuma com la de George Nigl en el de Cortez (ho posen així). Espectaculars la soprano i la contralt , Caroline Stein i Katarina Bradic respectivament, tot el temps fora de l'escenari. El cor estava gravat i se sentia pels altaveus, una altra sensació estranya, però en cap cas dolenta. Hi havia tant per estar atent que no era fàcil. El meu veí va dir "no se entiende nada", però estava tot molt clar. L'ambició dels espanyols amb l'or: "Tan sols em duis això?", reclama Cortez . Les lluites a mort i, per tant, un cant contra la guerra. "La guerra escup guerra" o "On canta l'oblit la nostra mort?", diu Moctezuma en un moment determinat. I em queden un fester de coses per citar... Ara la tornaria a veure, no sé si per bona o molt bona. En tot cas, per "especial".
Patrice Chéreau. Ha mort un dels més grans, un dels més grans per molts motius, però bàsicament per la seva capacitat per contar històries en qualsevol format. Va aconseguir prestigi i notorietat en tots els camps: el teatre, el cinema i l'òpera. Segurament allà on Patrice Chéreau va brillar en un principi va ser en el teatre, el seu hàbitat natural. Si ara pogués triar, el que m'hauria agradat veure seria el tan reconegut Peer Gynt o Ricard III , encara que he tingut la sort de poder veure La nuit avant les fôrets, de Bernard-Marie Koltès, amic del director, interpretada en solitari per Romain Duris, tot el contrari de la versió d'Àlex Rigola, que posà sobre l'escenari fins a sis actors, tot i ser originalment un monòleg; o I am the Wind , interpretada pels joves Jack Lackey i Tom Brooke, amb l'escenari del Lliure convertit en una barca enmig del mar. Parlar del cinema de Chéreau és fer-ho de l'espectacular La reina Margot (1994), que contextualitzava la històrica matança de la nit de Sant Bartomeu, la que proporcionà a Isabelle Adjani el premi a la millor interpretació al Festival de Canes i a Chéreau el de millor direcció, encara que començà a mostrar el seu potencial amb La chair de l'orchidée (1975), la seva primera pel·lícula, interpretada per Charlotte Rampling i Simone Signoret. Però així i tot, per mi, el gran Patrice Chéreau és el gran revolucionari del món de l'òpera.
Va ser l'any 1976 quan Wolfgang Wagner li va encarregar la posada en escena de L'anell del nibelung " amb motiu del centenari de Bayreuth, quan tan sols tenia 31 anys, i a partir d'aquí els directors d'escena començaren a brillar a l'altura dels cantants o dels directors d'orquestra, fins a límits dels quals podríem parlar un altre dia. Però abans recomano entre moltes altres coses el dvd del making of de Der ring des nibelungen , sobre el seu treball amb el director Pierre Boulez, amb qui també va col·laborar a De la casa dels morts, de Leos Janáceck, que tampoc no estaria malament haver pogut veure.
