Un dimoni molt peculiar

Liceu.- El Demon d’Anton Rubinstein és un projecte que havia rescatat de l’oblit el gran baríton rus Dmitry Hvorostovsky, com si es tractés d’una franquícia, com una mena d’aportació, més enllà de les seves interpretacions, per a la història de l’òpera. Una història que havia deixat el compositor i gran pianista al prestatge dels postergats, ves a saber per quines raons, encara que cap de musical, amb aquest muntatge com a prova. El cantant va finar el passat 22 de novembre, però la producció del Liceu, en col·laboració amb el Helikon de Moscou, l’Òpera Nacional de Bordeus i el Teatre Estatal de Nuremberg, va seguir el seu recorregut fins a arribar a les Rambles el dia de Sant Jordi, amb Egils Silins com a dimoni. Un dimoni que ha guardat l’aparença física de Hvorostovsky, pel que fa la llarga melena blanca que llueix el protagonista d’aquesta història escrita per Alexandrovich Viskovatov i basada en el poema homònim de Mikhail Lermontov. Un dimoni cansat i avorrit de fer el mal perquè ningú no li pot fer ni mica d’ombra, i és clar li manquen al·licients. L’única solució per a aquest entrebanc existencial li ofereix un àngel, que li diu que l’única manera d’aconseguir donar sentit a la seva vida és mitjançant l’amor.

El muntatge, que signa Dmitry Bertman, és realment espectacular. Un gran cilindre metàl·lic folrat de fusta i una immensa bolla que s’il·lumina de diferents maneres al darrere per contextualitzar la narració. El bé i el mal juguen una partida en què no hi haurà guanyadors, tots són víctimes del destí, un company de viatge que sempre juga amb avantatge. El plantejament és interessant, no tant com es resol. Desconec si aquest punt naïf del muntatge és collita de Bertman o ja ve de fàbrica, però el cert i segur és que el poema original és més contundent i sense concessions. En qualsevol cas, la història no queda ben resolta, tot i tenir potser més possibilitats que la majoria d’arguments operístics que coneixem de sobra. Un gran muntatge per si sol no serveix per fer gran o petita una representació, com tampoc no resulta massa significatiu que la història tingui més o menys consistència pel que fa l’argument. Les veus són les que al cap i a la fi dicten sentència, i varen ser els cantants els que convertiren Demon en un gran esdeveniment. Asmik Grigorian, en el paper de Tamara va fer sorgir tots els matisos que no brollen del personatge, que com el mateix dimoni, no passen el primer escaló de la transcendència. Però el lirisme de Grigorian sí que va enamorar el barrufet i tutti quanti. És una meravella aquesta veu sòlida i delicada, que va tenir un bon contrapunt en la contundència de Silins, que va exhibir una gran gamma de colors en la mesura que ho necessitava el personatge i la situació. El contratenor Yuriy Minenko, com a àngel, també aportà el seu gra d’arena per a la construcció d’un espectacle memorable, dirigit a la batuta per un encertat i més que correcte Mikhai Tatarnikov, que donà solidesa a una música que no s’entén gairebé perquè dorm el somni dels justos.

Auditòrium.- Un altre concert per llevar-se el barret. Giuliano Carmignola al violí i a la batuta, amb una Simfònica que mostrà, un altre cop, que el seu objectiu és més a prop i la que direcció és la correcta. Versió reduïda de la formació, amb Gina Nicola com a concertino, per exigències del guió. Obriren amb el Concert per a violí núm. 1 en do major, de Haydn. Excels el solista, suau, exquisit. Cada nota era un prodigi de delicadesa i la rèplica del grup, a la mateixa altura. Tot seguit Mozart, el Concert núm 1 KV 207 en si bemoll major, i un altre cop a gaudir sense treva. Més intensitat al “Presto” mozartià, amb idèntica elegància a l’hora construir el discurs. Per finalitzar, més Mozart, la Simfonia núm. 41 KV 551 en do major, també coneguda com Júpiter. Excel·lent la comunió entre el director i l’orquestra. Una simbiosi que fregava el deliri i així ho varen manifestar els components de la Simfònica, que varen oferir al mestre uns aplaudiments més calorosos i sincers que fins i tot els del pati de butaques, que tampoc no varen ser gens freds.