06/09/2015

La ‘grandeur’ i els mites

3 min
Un moment de l'espectacle.

Resnais.- La primera sensació en veure les primeres seqüències de la darrera obra d’Alain Resnais, finat fa poc mes d’un any, Aimer, boire et chanter, va ser la d’estar davant una pel·lícula d’Eric Rohmer, bàsicament per les característiques del personatges i la situació de les parelles que la protagonitzaven, però prest tot es va posar al seu lloc. Rohmer mai no ho hauria contat sense encaixar la seva història en la clàssica presentació, nus i desenllaç. Amb la utilització de la continuïtat tal com la tenim entesa dins el llenguatge cinematogràfic, qualsevol possibilitat de comparació passava a millor vida, de la mateixa manera que la posada en escena, que transcorre en una mena de decorats, diferents per a cada una de les situacions. Ho deixava clar: Resnais s’allunyava un cop més de qualsevol convencionalisme a l’hora de contar una història. Basada en l’obra de teatre original del britànic Alan Ayckbourn, que el realitzador francès ha convertida en una obra personal i intransferible, amb el seu segell a l’hora de contar una història, tal com ho havia fet des que ens deixà astorats amb la seva primera pel·lícula, Hiroshima mon amour, que en principi havia de ser un documental sobre les conseqüències del llançament de la bomba atòmica sobre la ciutat japonesa i acabà en un document disfressat de ficció signat per Marguerite Duras, que tan sols per qüestions temporals el col·locava en un lloc de privilegi en el nounat i rompedor moviment cinematogràfic, uns més que els altres, que tants noms de prestigi ha donat a la història del cinema, la Nouvelle Vague.

Ningú no dubta que el primer llargmetratge d’Alain Resnais és un documental, contundent, cru, real, com ha de ser, de la mateixa manera que ningú no dubta que no deixa de ser ficció, encara que sigui tan sols la coartada per donar més eficàcia a la vertadera raó de la història, enriquida mitjançant la conversa entre un japonès i una francesa que ha de rodar un documental a la ciutat que dóna títol a la pel·lícula i que s’inicia amb una frase absolutament eloqüent, quan ell li diu “tu no saps res d’Hiroshima”, i unes imatges de dos cossos, embatumats d’arena, de suor, amb la pell brillant, d’un suggeriment majúscul. Tota una declaració de principis per un treball que Resnais considerava impossible, com és mostrar l’horror, encara que fos des de les imatges ni tan sols aproximadament i que avui es pot veure sense necessitat de la coartada nostàlgica, sense haver perdut cap de les seves virtuts, i que s’hauria de recuperar cada cert temps, si més no per recordar uns fets que massa sovint s’obliden.

Tot just després de veure Aimer, boire et chanter podria semblar d’aquestes que, no havent traspassat la porta de sortida del cinema, ja ha passat al prestatge de l’oblit. En canvi, a mesura que han transcorregut els dies, van tornant imatges, personatges, però sobretot una manera d’utilitzar el llenguatge cinematogràfic del tot original, singular, d’aquestes que no en trobes moltes dins una dotzena. Però no tan sols és una manera de contar una història que no sé si qualificar de comèdia, perquè no ho és. És un retrat de la condició humana mitjançant uns personatges perfectament definits, interpretats per Sabine Azéme, Michel Villermoz, Hyploitte Girardot, Sandrine Kiberlain i Caroline Silhol, dins un context teatral que paradoxalment el converteix en molt cinematogràfic, encara que sembli el contrari, i amb el joc d’un assaig teatral pel mig. De tots els personatges em quedo amb el del protagonista el·líptic, que si a L’année dernière à Marienband no tenien nom, aquí no té cara i és sempre present.

Moreau.- Continuant amb la grandeur i els mites, passà pel CineCiutat una de les grans, Jeanne Moreau, la protagonista de Jules et Jim, La nit, Diari d’una cambrera, de Truffaut, d’Antonioni, de Buñuel, respectivament, i tantes d’altres i tants d’altres. Els millors sempre la varen voler tenir a les seves ordres. A Une estoniene à Paris, d’Ilmar Raag, torna a repetir el que ha estat una constant a la seva vida profesional. Pareix un paper escrit per a ella.

stats