Jonas Kaufmann al Liceu era, com és de suposar, un dia “per a les grans ocasions”, d’aquests que no s’obliden, d’aquests de “jo hi era” i tantes coses més que el feien un dia especial, molt especial. Per això el Gran Teatre van penjar ja fa temps el cartell d’‘entrades exhaurides’. Però aquesta peculiaritat venia acompanyada d’una altra circumstància; era, com no podia ser d’altra manera, un esdeveniment social amb les senyores una mica més ‘empimpollades’ que de costum. Així, un jove habitual de les estrenes deia a una senyoreta: “que maca!!!, què vols anar després al camerino?”; o dues senyores plantades davant el pòster de cartró retallat del protagonista de la nit, que presidia el vestíbul, exclamant: “Mira que és guapo!!!”, i tants d’altres comentaris que per a l’ocasió, si més no, es multiplicaven en proporció a una estrena convencional. Però Jonas Kaufmann és ara per ara alguna cosa més que un gran tenor. És la gran promesa, l’home capaç de trencar mites i deixar-los reduïts a, senzillament, una altra cosa. Li manca poc per aconseguir-ho, per ser una realitat, i no precisament per una qüestió qualitativa o de tessitura, ambdues les té de llarg. Tres octaves no es venen al mercat. Mantenir-se en el temps dins aquests paràmetres és l’assignatura pendent, sobretot perquè, imagino que amb xarxa de seguretat, el seu immens ventall no deixa de ser de gran risc. Passar de tenor lleuger a gairebé baríton suscita la pregunta clau: quin temps? En qualsevol cas, del que es tracta és de gaudir de l’espectacle, que ho és, però un espectacle sense concessions, com ho demostra el schubertià recital que divendres Kaufmann oferí al Gran Teatre del Liceu, en el qual va cantar el Winterreise, vint-i-quatre cançons, lieder, sobre poemes de Wilhel Müller, acompanyat al piano per Helmut Deutsch, present en tot moment del recital, sense quedar relegat a aquest rol d’acompanyant absent davant la presència estel·lar de Kaufmann. Com a cosa singular, ressenyar que El viatge d’hivern ha estat cantat al llarg de la història per tenors, barítons, sopranos o mezzos indistintament; i per una altra banda, destacar que la majoria de les tonalitats de cada lied són diferents, cosa que dóna molta riquesa al conjunt. Tanta riquesa com escassa espectacularitat, però no érem allà per a un recital convencionalment comercial, encara que comercial ho era des del moment que es tractava de donar a conèixer una de les darreres gravacions del tenor muniquès, a qui honora la seva insistència a donar a conèixer el gènere, més enllà de la seva manca mediàtica. De fet, ja havia gravat, entre d’altres, des de Schumann a Die schone Müllerin (La bella molinera), que, per cert, tenia programada al Liceu fa anys i finalment, si no ho recordo malament, va haver de suspendre.
En qualsevol cas i sense el valor afegit d’un recital a l’ús, quan Jonas Kaufmann va aparèixer sobre l’escenari, acompanyat per Helmut Deutsch, mai varen deixar d’estar ambdós sobre l’escenari, ni tan sols en el moment de les salutacions finals. El públic ja li demostrà la seva incondicionalitat. I encara que la primera lied, Bona nit, comença dient: “Vaig arribar com un estrany, com un estrany me’n vaig”, està clar que no era així i molt menys la segona part. Bona nit està escrita al començament en re menor, suau, trista, com per posar en situació l’espectador i contextualitzar el que vindrà després, perquè El viatge d’hivern és la història d’un amor perdut i, per tant, eternament enyorat, on del que es tracta és d’expressar tot un seguit de sentiments que tenen lloc en aquest periple que acaba amb el músic errant, a qui “ningú no vol escoltar, ningú no el mira...”. Entre una i altra passa pel poble, amb el cabells blancs per la neu que li ha caigut a sobre, pensa en la darrera esperança, en la solitud... I amb la impecable modulació de què fa gala Kaufmann transcorre el trist viatge cap enlloc. Deia el tenor que a partir dels quaranta anys és quan es pot cantar Winterreise, perquè ja has viscut prou per entendre-la i el que és cert i segur és que ell aconseguí cantar amb el sentiment, intensitat, tendresa o contundència necessàries perquè cada vers arribés net i clar a l’espectador, fent gala de tota l’escala de registres vocals que indubtablement l’han convertit en el tenor més desitjat del moment. Ofici, tècnica i sentiment foren presents durant tota la nit, escalant des de la part baixa, com si d’un recitatiu es tractés, amb aparent i extrema facilitat fins als aguts, sense que es perdés cap paraula en el trajecte, i amb un silenci sepulcral tan sols interromput entre lied i lied per una epidèmia de “tossidors” que havia envaït el Liceu.
Al final, més comentaris, entre les que deien allò de “ni tan sols un bis ha fet”, mentre que l’altra li contestava amb contundent ex cathedra, “Mai!, mai!. Ni a La bella molinera ni a El viaje de invierno s’ha fet cap bis”. I jo hi era.
