L'ESCANDALL
Cultura 16/06/2018

La línia de sortida

La posta de sol forma part de l’espectacle, calculat perquè a l’intermedi l’astre s’apagui

i
J. A. Mendiola
2 min
Andreu Riera i Jorge Giménez varen oferir el quart concert del 40è Festival Internacional de Música de Deià.

PalmaSon Marroig.- Tan sols per poder escoltar els dos bisos amb què Andreu Riera i Jorge Giménez varen donar per finalitzat el quart concert del 40è Festival Internacional de Música de Deià, pagava la pena arribar fins a Son Marroig. El primer va ser el 'Vals Sentimental, op. 51 núm. 6', de Piotr Ilich Txaikovski, en versió per a piano i violoncel, la darrera de les peces que l’editor de la revista 'Nuvellist' de Sant Petersburg li va encarregar a petició dels subscriptors. El jove violoncel·lista de16 anys ja s’havia desempallegat dels nervis del seu debut com a concertista i la bellesa de la composició va fluir amb tota la seva esplendor. Li costava saludar els aplaudiments, com si no cregués que la majoria fossin per a ell. Entranyable moment que no havia acabat. Andreu Riera -sempre un plaer veure’l aixecar la mà per atacar l’instrument i, després, escoltar la seva immensa expressivitat-, exercint de mestre de cerimònies, va dir que hi hauria un segon bis, una composició del violoncel·lista txec David Popper, farcida de virtuosisme, que vol dir dificultat afegida, que significava augmentar el repte, com afegir dos tirabuixons al triple salt mortal que havien executat ambdós al llarg del concert. No cal dir que quan acabaren el públic va esclatar en aplaudiments i dret va acomiadar el jove talent per al qual s’obre un llarg, esplèndid i tortuós camí. Però no hem d’oblidar l’esforç, la capacitat i l’aptitud que l’han conduït fins aquí, a la línia de sortida.

La línia de sortida, a Son Marroig, un marc incomparable, com la posta de sol formant part de l’espectacle, calculat perquè a l’intermedi l’astre s’apagui davant un públic sempre bocabadat davant la contemplació de tan ostentosa perfecció, i que segurament Giménez mai no oblidarà. Andreu Riera al piano, sempre amb el somriure al semblant, atent amb el deixeble, també orgullós que la feina superàs la tensió del debut, i Jorge Giménez al violoncel varen començar amb la 'Cançó sense paraules', de Felix Mendelssohn, una petita meravella romàntica que casava perfectament amb l’escenari. Com a segon plat, bella aflicció per compte de Franz Schubert quan la malaltia que el va matar a 31 anys ja feia estralls en la seva vida, la 'Sonata Arpeggione', instrument oblidat i que es va conèixer com a guitarra-violoncel, que tampoc no és gens senzilla d’interpretar en el seu arranjament per a violoncel, amb el qual la parella va tancar la primera part del concert, que va servir per calmar qualsevol petit error d’interpretació fruit de la tensió. La segona part, molt millor, diria que exponencialment, amb la 'Sonata núm. 3 per a piano i violoncel', que, Beethoven, tot i que ja estava molt afectat de la seva sordesa, va compondre en un moment de gran producció, amb la sensació que el temps se li acabava i la vida sense la possibilitat de la música no tenia cap sentit. Havia escrit: “Tan sols el meu art em manté viu…”. És una partitura amb molts contrastos, romàntica, heroica, immensa, que la parella executà amb la passió que requereix. Finalitzà el concert, abans dels bisos, amb el 'Rondó op. 94' d’Antonín Dvorak. Tot plegat, una petita meravella que mereixeria una foto a la pàgina web del festival que dedica un espai als joves talentosos.

stats