L’ESCANDALL

Una llegenda i moltes exhibicions

Arco, l’any de Santiago Sierra, on s’exhibien tot un seguit de retrats pixelats sota el títol de Presos políticos, que la presidència de l’esdeveniment va fer retirar, propicià una altra exhibició, la de retrats sense pixelar de tutti quanti

Auditori de Manacor.-Arco, l’any de Santiago Sierra, on s’exhibien tot un seguit de retrats pixelats sota el títol de Presos políticos, que la presidència de l’esdeveniment va fer retirar, propicià una altra exhibició, la de retrats sense pixelar de tutti quanti des dels partits que varen donar suport a la censura fins a la galerista submisa, que no tan sols va buidar la paret més aviat que de pressa, sinó que també la va omplir tot just quan encara no s’havia eixugat la pintura que eliminava tot rastre de la peça de Sierra, no fos cosa que es perdés un pam de negoci. Tampoc no hi va haver ni la més mínima demostració solidària per part de cap artista. També, no fos cosa. Ja ho va dir Rato a la seva ‘xuli-compareixença’, “esto es el mercado, amigo”. Dit això, aquesta circumstància va fer que, en lloc de a l’Auditòrium de Ciutat, el desè concert de temporada de la Simfònica es fes a Manacor, repetint els del passeig Marítim amb no poc èxit, una altra bona raó per admirar la feina de Tomeu Amengual i el seu equip. En primer lloc, cal assenyalar que l’Auditori té una acústica molt adient, amb la qual cosa s’obre una altra porta a l’orquestra perquè pugui mostrar tot el seu potencial, que no és poc, com demostra, un cop més, el concert que ens ocupa. Un esdeveniment per diverses circumstàncies, fins a tres. La primera, un ‘obsequi’ del músic manacorí Antoni Parera Fons, que aquest any és resident a la Simfònica, com a mostra d’agraïment per aquesta circumstància, titulat Obertura per a un bon dia. Poc abans del concert, i per separat, un crític, un músic i un cantant, que ja l’havien sentida, varen coincidir que la peça tenia “segell Parera”, que ja és un nivell que no descobrírem amb aquesta composició, mostrant un cop més la seva versatilitat i capacitat per agermanar modernitat i classicisme, i per retre homenatge als grans sense perdre ‘marca’. La segona, la presència d’una llegenda indiscutible de la història del piano, Joaquín Achucarro, el qual va interpretar el Concert per a piano núm. 4, op. 58 en sol major de Ludwig Van Beethoven, el qual el solista admet que interpreta com si es tractàs de “torçar el coll al destí”. Un duel entre el piano i l’orquestra, que mai no van pel mateix camí, des dels primers acords, repetits. Dolce, diu la partitura, mentre que poc després, al contrari que habitualment, entra l’orquestra amb intensitat, com si volgués capgirar les intencions del discurs pianístic. Tota una mostra compositiva, una evidència de talent indiscutible, traduïda en una exhibició musical per part del basc, no sense la cooperació necessària, amb la batuta, de Guillermo García Calvo, que compta les seves intervencions per esdeveniments. Impecable, marcant amb la mà dreta, embolicant amb l’esquerra. Una meravella veure’l dirigir i, naturalment, treure resultats. Per si no n’hi hagués prou, i després que Achucarro s’acomiadàs amb el més famós nocturn de Chopin, la segona part del concert va posar sobre la taula aques afany de la Simfònica per anar pujant esglaons, amb la interpretació del Quartet per a orquestra op. 25 en sol menor, que és un arranjament d’Arnold Schömberg del Quartet amb piano de Johannes Brahms. Un autèntic prodigi de com es pot construir una peça sobre una altra no menys coneguda. Potser el mèrit comença en els fonaments, tan sòlids que ho aguanten tot, fins que es converteix una composició per a orquestra de cambra en una simfonia desbordant, marcant el tarannà de l’arranjament sense perdre l’esperit de l’original.