L’ESCANDALL
Cultura 24/03/2018

La màgia del teatre o una cosa semblant

Una repàs pel que aporten les obres 'Sembla que riguis' i 'War and Turpentine'

i
J. A. Mendiola
3 min
War and Turpentine combina música, teatre i dansa.

PalmaTeatre del Mar/Teatre Principal.- Dos cops al teatre, Sembla que riguis i War and Turpentine, de Mont Plans i Òscar Constantí la primera, i de Jan Lawers, adaptació de la novel·la homònima d’Stefan Hertmans, la segona. Dos monòlegs, interpretats per dues dones, Mont Plans i Viviane De Muynck, respectivament. La catalana, sola, amb una cadira com a únic atrezzo, algun cop d’il·luminació, cantant quasi a cappella, amb un petit acompanyament enregistrat i la veu en off de Pepa Arenós. La belga asseguda a una taula, en primer pla, mentre rere seu la dramatització del text es converteix en un espectacle de grans dimensions, amb nou coprotagonistes, tres músics/actors tocant en directe la música composta per a l’ocasió per Rombout Willems, piano, violoncel i violí, sis ballarins/actors i un artista/actor dibuixant en directe sota una càmera que projecta el seu treball a dues grans pantalles situades a esquerra i dreta de l’escenari. Són la reconeguda Needcompany que lidera l’esmentat Lawers.

L’escenari es va retallant en funció de la història, que pot acollir des d’una batalla fins a un titella immens, des de l’estudi de l’artista fins a un hospital. Mentrestant, els multidisciplinaris actors i actrius ballen, interpreten, toquen o dibuixen, sense obrir boca. L’única veu que se sent és la de la narradora, que conta la història del seu marit a través d’unes llibretes/dietaris que li ha deixat, i on conta la seva vida, la d’un aspirant a artista a qui la guerra li ha senyat un camí que ell no havia triat. Per la seva banda, Mont Plans conta la història de Júlia Català Verdaguer en primera persona, nascuda a principi de segle i que acaba de finar. Tampoc ha viscut la vida que havia triat, i també la guerra ha estat la gran responsable de tot plegat. L’estructura és idèntica, una existència, des de la infantesa fins a la mort, passant per un conflicte bèl·lic, la Guerra Civil espanyola i la Primera Guerra Mundial, que al cap i a la fi havien estat els guionistes de la seva existència.

No acaba aquí el seguit de semblances d’aquest gènere, monologuista i testamentari, que s’ha convertit en moda, com així ho corrobora ‘El testamento de María’, ‘La nit de Catalina Homar’ o ‘Les darreres paraules’, per posar-ne tres exemples amb connexió nostrada. Entre Sembla que riguis i War and Turpentine hi podem trobar molts més punts de contacte, com és ara la mort dels éssers estimats, els vertaders amors, els que han perdut pel camí i que d’alguna manera també han canviat el rumb que els protagonistes havien somniat i que, sens dubte, formen bona part del bessó de les dues històries o sobretot una part fonamental, que explica d’alguna manera des dels sentiments fins a l’esforç per aconseguir un xic de felicitat encara que sigui fent un exercici de resignació, conformitat o potser bondat.

Tècnicament antagòniques, li diuen la màgia del teatre, però és tan sols qüestió de pressupost. Argumentalment molt semblants, quasi idèntiques, amb les dues protagonistes brillant amb la mateixa intensitat, dominant l’escenari, controlant el verb, dosificant el gest, gairebé imperceptibles, perquè són tan bones que no necessiten crosses més enllà de la paraula. Val a dir que tot i la precarietat de la primera i l’espectacularitat de la segona, em varen transmetre el mateix, ni més ni menys. Però, sempre el però, perquè per contar tan sols el que està bé no cal escriure, potser a Mont Plans li sobrava alguna cançó i a Jan Lawers se li va aigualir la trementina o, el que és el mateix, les ambicions artístiques del protagonista, que donen nom a l’obra, varen quedar sepultades sota les escombraries de l’allau escenogràfica.

P.S. L’àngel coix de War and Turpentine em va recordar Lina Morgan.

stats