Al llarg de la història del cinema no han estat gaire els directors que han gosat rodar una òpera i exhibir-la a les sales comercials, però així i tot algunes han quedat dins la imatgeria dels aficionats a un gènere que dia rere dia omple els teatres d’arreu del món. I si no provin de comprar una entrada amb mesos d’antelació a qualsevol dels grans escenaris, des del Covent Garden fins al Met de Nova York, des del Liceu fins al Real, des de La Scala fins a la Bastille, des de Salzburg fins al Mariinskiy... I no en parlem de Bayreuth. I així i tot no és un espectacle majoritari, per la durada de les obres, pel preu i per ventura perquè encara té una mica el segell d’elitista. El cinema hauria estat una bona manera d’apropar-lo al gran públic, però es veu que els productors no hi tenien gaire confiança. Per tant, el que podem trobar són gairebé excepcions, com per exemple La flauta màgica de Wolfgang Amadeus Mozart que va dirigir l’any 1975 Ingmar Bergman, que no és ben bé una representació de l’original, com a molt una adaptació, que dura poc més de la meitat de l’original, i està cantat en suec. En qualsevol cas, una adaptació fantàstica, que fa anys es podia trobar en una edició en DVD de l’FNAC. Si hem de triar la millor, em quedaria amb el Don Giovanni de Mozart que l’any 1979 va dirigir Joseph Losey amb Ruggero Raimondi, Kiri Te Kanawa, Teresa Berganza i l‘Orquestra de l’Òpera de París, dirigits per Lorin Maazel, rodada als palaus de Palladio a Vicenza. I no va fer el pes La traviata de Verdi que Franco Zefirelli va dirigir l’any 1985, amb ni més ni manco que Plácido Domingo, qui, per cert, diu Rubén Amón a Plácido Domingo, una vida en cuatro movimientos, que mai no cantarà el don Giovanni per la perversitat del personatge, acompanyat per Teresa Stratas, amb l’orquestra del Met, naturalment dirigida per James Levine. En podríem trobar algunes més, no gaire, però aquestes són, sens dubte, les més conegudes.
Òpera i cinema
Està clar que l’òpera i el cinema, com es pot veure i comprovar, no han estat mai un matrimoni gaire ben avingut, com tampoc no ho ha estat el musical contemporani, encara que Els miserables s’hagi convertit en un gran èxit de taquilla, que per ventura obrirà una porta al gènere, que si el comparam amb l’òpera tan sols es pot qualificar de menor, però aquesta és una altra història. Des de fa un parell d’anys s’ha trobat una fórmula que marina ambdues arts, com és la projecció d’òperes en directe des de llocs prou emblemàtics i que per tant tan sols es pot veure en una única sessió, per raons òbvies. Un bon exemple són els Multicines Ocimax, on dilluns passat, per exemple, dins aquesta temporada hi havíem pogut contemplar, des de París, Il barbiere di Siviglia de Rossini i la Tosca de Puccini, es va retransmetre des del Royal Opera House, el Covent Garden, una òpera de Verdi, I due Foscari, que no és gaire habitual i que Plácido Domingo s’ha encarregat de posar dins els circuits amb ell com a protagonista principal. Per a l’ocasió acompanyat per Francesco Meli, Maria Agresta i Maurizio Muraro amb Antonio Pappano com a conductor de l’orquestra del ROH. Una petita obra mestra de dues hores i escaig de durada, que naturalment no té la tirada de les òperes arxiconegudes que omplen les sales de gom a gom com si fos per imperatiu legal. Amb un Domingo en plena forma a setanta-tres anys, exercint de baríton, com ara li agrada i es mou amb més facilitat per qüestions de tessitura, que li permet, un cop més, adaptar la partitura a la seva veu, i el lluïment personal, sobretot en el tercer acte on es converteix en amo i senyor de l’escenari.
Una estructura dramàtica, si no estranya, almanco poc convencional, molt senzilla, on la soprano, el tenor i el baríton, sense oblidar el cor, tenen el seu moment de glòria com si de compartiments estancs es tractés, sense gaire acció teatral. De fet, cada personatge va contant i cantant la seva part de la història. Una història, un melodrama, basat en uns textos originals de Lord Byron on és el malvat qui guanya, un malvat interpretat per Maurizio Muraro amb potència i convicció. Però del tot plegat el que s’ha de destacar són les veus de Meli i Agreste, rotund el primer i deliciosa la segona, que entre moltes altres coses exhibeix en el tercer acte un filato pianíssim de primer nivell, com ho és tot l’espectacle, des de les veus fins a la direcció escènica a càrrec de Thaddeus Strassberger al servei de la història i dels cantants.
Aquest novembre Jonas Kauffman interpreta el Don Carlo de Verdi des de Salzburg, des de Londres L’elisir d’amore amb Lucy Crowe i Vittorio Grigolo, el desembre des del Bolshoi el ballet La bayadère i des de Viena Rigoletto amb Simon Keelyside. Un luxe a preus populars.
