Les coses pel seu nom

PalmaTeatre del Mar.- Fa cinc anys, quan va desaparèixer la companyia Animalario, Alberto San Juan va començar una nova singladura, sol i gairebé sense més estris que la seva presència sobre l’escenari. Tan sols un grapat de llibres a terra i una cadira conformen el decorat. No és el primer cop que la interpreta a Mallorca. Ho havia fet a Lloseta fa quasi quatre anys, i continua rodolant per multitud d’escenaris de la Pell de Brau, amb aires de seductor en decadència. Cinquanta anys el contemplen i li donen aquest plus per dir el que li roti, i si a algú li pica, que es rasqui. Apareix vestit amb camisa de botons de puny i una americana a la qual es nota el pas del temps. A ell també i en treu profit. El títol de l’obra és suculent, Autorretrato de un joven capitalista español i comença explicant que té la pasta a un banc que especula amb aliments, el llum contractat a una companyia que roba per sistema als seus clients amb el vistiplau de la legislació vigent i que viu en una societat injusta, que li agradaria que canviés, sempre que ell no hi perdi qualitat de vida. Amb aquest pròleg, està clar que farà les delícies del respectable. Em va recordar Arturo Fernández, no tant per l’aspecte -ell una mica desastrat, “el chatín” sempre impecable- com per l’entonació, però sobretot pel discurs del personatge que sembla que interpretarà. Arturo Fernández, cada cop que li donen oportunitat, rubrica, sense parpallejar ni actuar, les paraules amb les quals Alberto San Juan inicia l’espectacle.

Segurament amb cinc anys de rodatge i una tracalada de representacions la funció ha anat canviant, de manera que l’estructura és semblant, però les vivències, el dia a dia d’Alberto San Juan, van enriquint el muntatge, amb la qual cosa segur que es pot veure tantes vegades com sigui possible i segur que sempre hi haurà alguna cosa que el farà diferent. Aquesta circumstància em va dur a la memòria l’inoblidable Rubianes solamente, que vaig veure més de sis cops en directe i sempre em va sorprendre gairebé com el primer dia. No tan sols va ser això. Alberto San Juan conta la seva vida, la professional i la sexual, amb l’obligat capítol onanista -divertit, clar-, però també fa un repàs de la recent història d’Espanya, des de la mort del Caudillo, la física, perquè socialment no està gaire clar que Franco. Ese hombre, segons José Luis Sáenz de Heredia, hagi finat, o com a mínim no està gaire clar que els seus successors l’hagin enterrat del tot. Es refereix a Juan…Carlos, a Adolfo…Suárez, a Felipe González i fins i tot a Santiago Carrillo. Reparteix estopa per a tothom, i com ho saben fer els grans, ell tampoc no se salva de les bastonades, de la dependència del seu pare, que li va assenyalar el camí amb un “mata el pare d’una vegada”. No ho diu, però el seu pare era el meu admirat Máximo, gran intel·lectual, immens dibuixant. També hi ha altres punts de contacte amb el “galaico-catalán”, però amb segell propi, com és ara aquest punt de gallardia, d’anar de cara amb la possibilitat que li rompin, sobretot en els temps que corren, que els tords de la llibertat volen baixos, de dir a les coses pel seu nom. Una altra gran-petita joia que avui tornaria a anar a veure.