Balears 28/10/2013

Molt més que un concert

Mil set-centes persones tenyiren de verd l'Auditòrium

i
J. A. Mendiola
2 min

PalmaL'Auditòrium ple a vessar, com el dia que Herbert von Karajan el va inaugurar el 3 de setembre de 1969; amb una petita diferència: les 1.700 localitats s'havien tenyit de verd. No sé quantes persones havien quedat fora sense poder entrar al Concert Solidari dels músics de la Simfònica a benefici de la caixa de resistència de l'Assemblea de Docents de Balears organitzat per la Federació d'Associacions de Veïns de Palma. Un concert que segurament els integrants de l'Orquestra Simfònica mai no oblidaran. Com tampoc no ho oblidarà qui els dirigí, Agustí Aguiló, qui no s'arronsà malgrat les pressions, les amenaces de qui ens comanden. El presentava Joan Carles Palos amb tots els components de la Simfònica damunt l'escenari, vestit amb la samarreta de rigor, la verda, la de "Crida!", la mateixa que lluïa un violoncel i presidia el prosceni del majestuós edifici del Marítim.

Per ventura, Wert tenia una mica de raó: era una festa, però molt més; també era un concert, però molt més. El conductor fou reivindicatiu, solidari, incisiu i un cop i un altre l'Auditòrium retronava amb les mamballetes. Entre moltes altres coses va dir, referint-se als docents: "la seva lluita és la nostra lluita" o alguna cosa semblant a "una lluita que no podran guanyar mil contra cent mil" i es quadruplicà la intensitat dels aplaudiments, que no havien arribat al punt àlgid. La prova: quan sortí el director, Agustí Aguiló, de cop les 1.700 ànimes es posaren dretes per saludar-lo com a agraïment. Impressionant veure i escoltar per què la gent era allà.

La Simfònica començà amb l'obertura d' Il barbero di Siviglia de Rossini i continuà amb el Concert per a clarinet de Mozart, K622 en la major, que el compositor dedicà a la seva esposa, interpretat com a solista per J.J. Pardo. Per acabar la primera part, el Quintet Lluís Vives, compost per flauta, clarinet, oboè, fagot i trompa, interpretà quatre danses de Norman Hallan; a més, explicaren per què havien triat el nom de Vives, de qui digueren que en aquestes circumstàncies hauria dit allò de "ni una passa enrere".

La segona part s'inicià amb Palos dient que havia rebut un missatge que deia "Avui és una nit d'emocions". I del mateix parlava un dels components de la Simfònica, que em va dir que no havia estat fàcil tocar, per l'emoció que els havia produït aquell ambient tan especial. El conductor donà pas a tots els que havien fet possible l'esdeveniment. Parlaren els representats de FAPA Mallorca, de l'Assemblea de Docents, de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma i finalment ho féu Nigel Carter en representació de l'orquestra, un autèntic showman . Tots parlaren de solidaritat, de resistència, de lluita, de la unió de tota la societat, de força, d'anar endavant sense tremolar, de l'exemple que havien donat als fills, de drets, de pressions, d'extorsions. Em quedo amb una frase: "L'amor pels nostres fills el duim tan endins que allà no hi poden arribar ni Estarellas ni Bauzá". Quin clam era l'Auditòrium! De la consellera, ni paraula, clar. La Simfònica tornà a sonar, amb la Simfonia n. 39 en mi bemoll major, per acabar amb un bis, una preciosa versió de L'Auba . La lluita continua.

PS: Tan sols una nota amarga, ahir va morir Lou Reed.

stats