Cultura 09/03/2018

Òpera 32

L’òpera omple els seients dia sí i dia també, com cap altra de les modalitats que hi tenen lloc, cosa que significa que és un reclam per a l’audiència

i
J. A. Mendiola
3 min
En tot moment, els protagonistes de Le nozze di Figaro ofereixen un nivell molt similar, tant vocalment com dramàticament.

Teatre Principal.- Ja són trenta-dues les temporades d’òpera que ha programat el teatre Principal, sempre sota l’estigma de la polèmica: n’hi ha que hi estan a favor i n’hi ha que hi estan en contra. Argument a favor: hi ha d’haver de tot, a l’emblemàtic establiment. L’òpera omple els seients dia sí i dia també, com cap altra de les modalitats que hi tenen lloc, cosa que significa que és un reclam per a l’audiència i l’audiència respon, i ja sabem que de vegades tan sols ho fa pel plaer de reclamar. En canvi, tenim la gran retallada de pressupost que representa i, per tant, retalla les possibles i ja minses produccions teatrals o d’un altre caire. Val a dir que, des de fa un parell de temporades, ni tan sols aquesta circumstància venta el debat, i tan sols els aficionats a l’òpera aixequen un xic la veu per reclamar que s’incrementi la partida dedicada al gènere que reivindiquen, amb l’esperança que tornin temps passats i no gaire llunyans. La temporada, sobre el paper, és ambiciosa i llaminera. Comença amb aquesta Le nozze di Figaro, i amb una producció del Principal, El reloj de Lucerna, una òpera inèdita de Pere Miquel Marquès, que dirigirà musicalment José María Moreno. Posteriorment, arribaran Werther i Norma, ni més ni menys. Le nozze di Figaro ens ha arribat des de Sevilla. Si aquest ha de ser el nivell mitjà, és clar que supera totes les expectatives, fins i tot les més optimistes. Una petita meravella, des de l’escenografia fins a la directora xinesa Yi-Chen Lin, que va demostrar que era més que una nota exòtica. També, per descomptat, el menorquí Simón Orfila, com a Figaro, i una plantilla formada per cantants molt bons i, sobretot, molt equilibrada, que fa que en tot moment els protagonistes ofereixin un nivell molt similar, tant vocalment com dramàticament, que dona coherència a l’espectacle. la posada en escena, que és d’allò més clàssic, però elegant i eficaç, és a càrrec de José Luis Castro. D’altra banda, destacar algun dels protagonistes seria una mica injust. Tots fan un paper impecable. Des del superb comte interpretat per Christian Senn fins a l’Antonio de Pablo López claven el seu personatge. Per descomptat, cal anomenar Orfila, que deixa clara la seva vàlua des de Si vuol ballare signor Contino, i Clara Mouriz com a Cherubino, el personatge que dona la volta i la raó de ser a tot el plantejament ètic i moral de l’obra de Beaumarchais que tan bé varen aprofitar Mozart i Da Ponte. Divertida, amb tots els matisos de l’original, la Susanna de Ruth Iniesta, que va rubricar la seva actuació amb una magnífica Giunse alfin il momento i Sull’aria amb María José Moreno com a comtessa, que també es va lluir amb la cavatina Porgi amor. De la mateixa manera, Carlos Chauson, que anava sobrat per cantar i interpretar el Don Bartolo.

Teatre Lloseta.- Concert número tres de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, dirigit per Bernat Quetglas. El solista és Tomeu Moll-Mas. La peça és d’autèntic luxe, el Concert per a teclat i orquestra en la major BWV 1055, de Johann Sebastian Bach, una prova més de la versatilitat del compositor, que comença de manera brillant i enèrgica, passa a una estructura molt íntima al segon moviment i a una afable combinació d’ambdós en el tercer, que serveix al músic per mostrar les seves habilitats amb la variació de registres. Per la seva banda, l’orquestra de cambra oferí les Danses romaneses de Béla Bartók per obrir el concert amb una mica d’inseguretat. Millor amb la composició de Ludwig van Beethoven, Quartet per a corda núm. 11 en fa menor Op. 95 Serioso. Difícil treure amb solvència totes les variacions del leit motiv sobre el qual el compositor ofereix tota una gamma de dibuixos estilístics que denoten introspecció, directe cap el discurs, Sense floritures ni ornaments. Quetglas va treure el millor de l’orquestra, buscant significar el matís amb la contundència que expressa la partitura. El camí és llarg, però és aquest.

stats