Cultura 22/06/2014

De primera magnitud

i
J. A. Mendiola
3 min

Cinesa.- Des de l’Opéra Bastille, transmissió en directe de La traviata, de Giusseppe Verdi, amb llibret de Francesco Maria Piave, basada en la no menys famosa novel·la d’Alexandre Dumas fill La dama de les camèlies, amb esca de primera qualitat. Ni més ni menys que Diana Damrau en el paper de Violetta. Val a dir que avui no hi ha soprano més adient per al paper en qüestió. De fet, Diana Damrau, a les ordres de Dmitri Txerniakov, va ser l’encarregada d’obrir la darrera temporada a l’Scala de Milà, naturalment amb xiulets per al segon, de qui tampoc puc oblidar l’escridassada que va patir al Teatro Real, la temporada anterior, amb el seu muntatge de Don Giovanni de Mozart, que interpretava Ainhoa Arteta cantant Donya Elvira, i que va ser l’única que va salvar els mobles, però aquesta és una altra història. La que es representa a París, sota la direcció artística del cineasta Benoît Jacquot, respecta l’època i, pel que fa als decorats, un immens llit amb l’Olímpia de Manet com a capçalera presideix el primer acte i una ostentosa escala i un petit jardí ho fa al segon per representar la festa on es retrobaran un Alfredo torturat i una Violetta del braç del baró Douphol, que ha tornat a la seva vida “d’extraviada” . Val a dir que ni el decorat de Sylvain Chauvelot ni la direcció artística de Jacquot, ni molesten ni formen part gaire significativa del resultat final, encara que es podria haver estalviat el ‘número’ dels toreros i les ballarines, ells interpretats per elles, i elles per ells. Gairebé patètic, la sort és que el Non siamo zingarelle no és massa llarg; de fet, Txerniakov el va eliminar. No cal dir que, com és de suposar, les veus i la música són el millor ornament del muntatge. O per ventura caldria dir “la veu”, la que amb Maria Callas, i el permís de Mireia Freni, conformarien el millor pòdium per al personatge de Margarita Gautier, no sé per quin ordre. I encara que aquesta afirmació és totalment subjectiva, gosaria a dir que no seríem pocs els que hi coincidiríem. Característiques de Diana Damrau, que no cal dir que té una veu prodigiosa, compta amb tants colors com l’arc de Sant Martí, i posa al personatge tota la passió que resulta imprescindible per a la Violetta de Verdi i la Margarita de Dumas, que no és poca. Quan intent fer memòria d’on em va semblar copsadora, gairebé podria escriure totes les intervencions que té, que tampoc són escasses. La cabaletta Sempre libera, tota una declaració de principis de la protagonista, impecable, i, com diria un clàssic, amb el si bemoll inclòs. Però què dir de Dammi la forza, o cielo! o la incommensurable Addio al passato. I allà on també va mostrar tot el seu registre interpretatiu com a actriu va ser al recitatiu Teneste la promesa acompanyada tan sols per un violí, com a música de fons, interpretant la melodia, que ben bé podríem qualificar de leit motiv i que sentim cantar a Alfredo al duet Un di, felice, eterea i a Violetta a Ah fors’e lui o al fons de Sempre libera un altre cop per Alfredo. Personatge interpretat per Francesco DeMuro a un bon nivell, sempre donant adequada rèplica a la Damrau. Ludovic Tézier va ser l’encarregat de donar vida a Giorgio Germont, el pare d’Alfredo, que amb una veu sòlida, per ventura una mica massa, que li restava intensitat al personatge, a qui va deixar una mica massa pla. Em va agradar més a Di Provenza il mar que a Pura siccome un angelo. Petits detalls sense importància per a un espectacle de primera magnitud.

CineCiutat.- De primera magnitud és també Pozita copilului, que evidentment no tenc ni idea del que vol dir, però que ha arribat traduïda com Mare i fill, que no entenc per què tradueixen el títol si la pel·lícula és en versió original. Tampoc això té gaire importància pel que fa a la guanyadora de l’Ós d’Or en el passat Festival de Berlín. Dirigida per Calin Peter Netzer, de nacionalitat romanesa, i interpretada per Luminita Gheroghiu, Bogdan Dumitrache, Ilinca Goia i Natassa Raab, i que jo qualificaria de melodrama quotidià. Encara que pugui semblar que aquesta adjectivació és pejorativa o que baixa el seu nivell i expectatives, no és aquesta la intenció. Tot al contrari, la fa més rica, amb més lectures dins un context dramàtic per excel·lència, com és el fet de la mort un nin de catorze anys. A partir d’aquí tot és molt més planell, bàsicament més proper del que pareix si ens ha enlluernat el continent. I si alguna cosa supera aquest gran guió, això és la interpretació majúscula de Luminita Gheorghiu.

stats