10/03/2017

La quadratura del cercle

3 min
Al Macbeth que obria la 31a Temporada d’òpera del Principal li va mancar passió.

Studium.- La combinació entre Arvo Pärt i Studium es podria traduir com la quadratura del cercle. És com si el compositor hagués estat pensant en uns intèrprets com els inquilins de l’auditori del Conservatori i aquests haguessin sorgit per interpretar peces d’aquest músic estonià, de mirada intensa, concentrat, com una rèplica d’Omero Antonutti. És sens dubte el músic més famós, conegut i reconegut del panorama contemporani. Qui no el coneix se n’enamora a l’instant, i per als que el coneixien, no hi ha cap problema de fidelitat. Sempre es produeix el viatge més enllà de la bellesa, més enllà de la senzilla perfecció de les partitures de la segona època de l’existència musical de Pärt. Per alguna cosa Ponseti ha titulat el concert, el segon que dedica íntegrament a Arvo Pärt, El misticisme del segle XXI. Com sempre, signa el text del programa de mà; i com sempre, és una declaració de principis que es converteix en una lliçó. Comença dient: “Arvo Pärt és per mi un dels compositors més importants i transcendents de l’actualitat”, i acaba amb “Un brevíssim i eloqüent epíleg tanca amb sobrietat una altra obra mestra del nostre compositor”. Entre una sentència i altra brolla una font de coneixements ben explicats i un títol definitori, Tíntinnabuli, que ve del llatí i que és una cacofonia del so d’unes campanetes. A més, és la conseqüència d’haver-se llevat de sobre totes les influències dodecafòniques, entre d’altres, per arribar a un pacte amb la puresa. Però, clar, explicar bé tot això podria ser un exercici d’erudició i docència, però Ponseti després apuja a la tarima, agafa la batuta imaginària i passa de la teoria a la pràctica amb l’orquestra i el cor d’Studium Aureum, acompanyats per Immaculada del Valle, soprano, i Josep Miquel Ribot, baix. Interpretaren, per començar el concert, L’abbé Aghaton, i traduïren el paper en deliciosa expressió de l’espiritualitat. ‘Immaculada’ i molt expressiva la veu de la soprano. Contundent i fins i tot exquisit, com en ell és habitual, Ribot. A la segona part, l’ Stabat Mater, simètrica, tonal i precisa combinació de poesia i aritmètica, perfectament mesurada, que les cordes i el cor d’Studium varen interpretar de la millor manera possible, amb sentiment, que és conseqüència de la feina ben feta, del talent i de la passió.

Teatre Principal.- Passió és el que va mancar al Macbeth que obria la 31a Temporada d’Òpera i que arribava de Lisboa. Com deia un amic, ni bo ni dolent, sinó tot el contrari. Aquesta va ser la sensació. Correcció i punt. Es fa perquè s’havia de fer. Com si a tot li mancàs un bull, dues girades i una mica de sal. Com si no s’haguessin aprofitat totes les possibilitats. El decorat, per exemple, a cada quadre té un punt de partida vistós, impactant fins i tot, amb un cercle que recordava els de Rebecca Horn a la Llotja, que es va mutant en diferents estris per anar contant la història de la cruel esposa del tou malvat que dona títol a l’obra de William Shakespeare -la primera de l’autor que Verdi convertí en òpera-. Després hi mancava moviment, que no semblàs que tanta parafernàlia no fos tan sols excessiva decoració amb pretensions del contrari. I posteriorment es traduïa en pobresa estètica quan una cortina ho deixava tot en un minimalisme, eficaç pel que fa la feina dels cantants, perquè ajudava a la projecció idònia del seu instrument. Dario Solari com a Macbeth exhibí potència mancada de coloratura, mentre que val a dir que mostrà el millor de la seva interpretació de tota la nit en una de les àries cabdals, Pietà, rispetto, amore, mentre que la Lady Macbeth de Maribel Ortega ho va fer a Una macchia é qui tuttora, l’ària que interpretà amb Joan Miquel Ribot, sempre demostrant que té talent vocal i dramàtic per a papers de més pes. El millor, sens dubte, el Macduff d’Arseny Yakovlev, de veu tersa i eloqüent i vocalització impecable, i el Banco de Ruben Amoretti, més que correcte. El cor femení va estar a l’altura del protagonisme que li exigeix la peça, tot i traspassar en alguna ocasió el decibels del volum recomanable. Correcte, l’adjectiu més definitori, també podria ser el qualificatiu per a la Simfònica, dirigida per Andrés Salado. I el mes que ve, des de Nàpols, ciutat amb no poques reminiscències mallorquines, Così fan tutte, de Mozart.

P.S. Bon nou programa de mà.

stats