P. P. P. (p)

Teatre Principal.- Una caixa de fusta sobre l’escenari. Dins, banquets com els d’un vestuari esportiu senzill, amb cabuda per a trenta espectadors. Espectacle íntim, un sol actor, Gonzalo Cunill, vestit de futbolista, desconec si amb l’uniforme d’un equip determinat, colpejant una pilota contra la paret on una pantalla anirà mostrant algunes imatges referides al discurs. No gaires, ni tampoc gaire descriptives; en realitat, són atrezzo. Del que es tracta és de recrear una hipotètica entrevista a Pier Paolo Pasolini en la qual va contant alguns episodis de la seva vida. Triar els més significatius és una tasca impossible. P.P.P. era infinitament (p)oliètric. Tot i haver finat, assassinat, un 2 de novembre de 1975, a l’edat de cinquanta-tres anys, la seva obra poètica i cinematogràfica és majúscula, però també els seus assajos, articles… amb el compromís, la veritat de front i la provocació com a segell únic, indiscutible, ja des dels seus inicis, des dels primers poemes, escrits en friülès, a manera d’enfrontament amb la llengua oficial o, el que és el mateix, contra el poder establert, una història que ara i sempre ens és propera. Àlex Rigola és el responsable d’aquesta criatura de mil caps, en castellà de l’Argentina, cosa que no entenc, amb la qual dibuixa un perfil pasolinià de línia fina, perquè seixanta minuts no donen per a més. Així i tot és densa, transversal, elimina hagiografia, elimina morbositat, encara que no és senzill amb un personatge d’aquestes característiques. El traç és psicològic, més que biogràfic, i sense concessions al públic, que difícilment pot entrar en l’obra si no és amb un bagatge que permeti entendre de manera clara i precisa la vertadera raó de ser del que està contant en tota la seva dimensió. L’exemple més clar, i més complicat, el trobam quan parla de Teorema (1967), la pel·lícula interpretada per Terence Stamp, la qual podríem definir com la seva declaració de principis més brutal, més directa, més intensa, amb la qual cosa sense aquesta referència el “missatge” es fa del tot incomprensible (quins temps aquells del Rialto i l’art i assaig, quan quedaves bocabadat intentant digerir el que estaves veient o quan algú cridava enmig de la projecció: “Pasolini os engaña. Viva John Ford”). També és cert que quan explica el seu transvasament intel·lectual des de la poesia al cinema ho fa amb transparència, de la mateixa manera que de ben segur que pinzellant referències hi ha possibilitats d’encetar curiositats que donin pas a la reflexió. El text és hipercalòric; el to, monòton. La conclusió és que P.P.P. no morirà mai. Ni enganya.

Manacor.- El muntatge de La treva, de Donald Margulies, ho té quasi tot a favor: des d’una història d’amor amb una pàtina de denúncia, la guerra com a rerefons, fins a uns actors de renom -David Selvas, Clara Segura, Ramon Madaula i Mima Riera- dirigits per Julio Manrique. També té un hàndicap, personal i intransferible, des del punt de partida, com és la distància que em creen sempre i sense excepció les històries que venen de més enllà de l’Atlàntic, i més concretament des dels Estats Units. Amb Time Stands Still, títol original, nominada als Tony com a millor obra, també, però no tan sols perquè els protagonistes es diguin Sarah, James, Richard i Mandy, sinó perquè els seus codis de comportament, la seva manera de dir no la reconec i, per tant, l’osmosi resulta del tot impossible. Hi ha més coses: el context de La treva no té gaire incidència, més enllà del caràcter aventurer de dos dels protagonistes, però tan sols d’una manera tangencial. A partir d’aquí, com d’interessant pugui resultar que un d’ells sigui corresponsal de guerra i l’altre un escriptor freelance desapareix per tot un seguit de subratllats i llocs comuns que no s’avenen amb l’ambiciós plantejament, redundant en el tòpic quan intervenen els altres dos protagonistes, tan convencionals, ells, que esdevenen pura caricatura.