Opinió 03/05/2014

El que i el com

Montse Bonet dirigeix aquesta versió de 'La masticació', de Patrick Kermann

i
J. A. Mendiola
2 min

Laura Calvet, Roger Casas de Matos, Juanjo Herrero, Andreu Martínez, Albert Mèlich, Ilona Muñoz, Mercè Sancho de la Jordana, Jaume Sangrà i Estitxu Zaldua, dirigits per Montse Bonet, són els protagonistes de la versió catalana de l'obra de Patrick Kermann, La mastication des morts. Una reflexió sobre la vida després de la mort o, com diu l'autor, "i si els morts estiguessin molt més vius que els vius?".

D'aquesta manera, l'obra ens mostra com en un cementeri els seus habitants de cop i volta s'aixequen de les seves tombes per recordar el que han estat les seves vides, i així cadascun dels protagonistes exerceix en un moment donat de mestre de cerimònies per explicar les seves dèries, el que ha estat la seva vida o fins i tot la seva mort, la seva condició sexual, el seu naixement, les seves culpes i desgràcies, les seves penes i alegries, els seus amors, els seus costums o el seu pas sense cap mena de transcendència. Però, particularment, el que més em va interessar va ser un dels personatges que interpreta Sancho de la Jordana, aquesta dona que encara no ha aconseguit fer el traspàs cap a la vida eterna, que desitja en deliri perquè pensa que ja no té res a fer a la vida efímera, que ja ha fet tot el que havia de fer, i els crida i demana als que ja ho han fet que l'ajudin d'alguna manera a passar a formar part dels seus, i explica el perquè, però ells li diuen que el moment no el tria cadascú, que cadascú té el seu moment i mai no se sap quan és. Moment poètic per excel·lència de la representació. Molt més que tots els altres que d'alguna manera no deixen de ser una mica massa tòpics, de sobra coneguts i sense gaire substància, amb la qual cosa la "reflexió" no traspassa l'escenari, com seria de desitjar.

Més enllà de la paraula

De totes maneres que ningú no pensi que estam davant tot un seguit de monòlegs intranscendents. La gestualitat i la música de fons també es converteixen en part fonamental, una mica massa, de la funció i per ventura per això no hi troba l'equilibri entre el que i el com, entre el que vol dir i el com ho diu, perquè el segon pesa molt més. Amb això deixa palès que el moviment va molt més enllà de la paraula, quan està clar que sempre hauria de ser al contrari. I el que es desprèn de La masticació és que hi han fet molta feina, que no es pot negar el resulta estètic, tot i comptar amb no gaire mitjans, com podria ser una il·luminació més efectista i efectiva. La música ben triada, la direcció artística senzilla però adequada. Però, i el discurs, i la reflexió, o fins i tot la intensitat de cadascuna de les històries dels morts vivents... on queda tot això? Segurament enterrat dins una de les tombes d'aquest cementeri, que no es recordaren d'obrir del tot.

stats