Una sorpresa, o no

Gran Teatre del Liceu.- No sempre succeeix que el segon repartiment sigui tan suculent com el primer. Però això és el que en aquests moments està passant al Gran Teatre del Liceu amb la 'Norma' de Bellini. Vaig triar el segon repartiment per una sèrie de raons, com per exemple que la protagonista fos Tamara Wilson, que el proper mes de març interpretarà 'Aïda' de Verdi al teatre Principal de Ciutat, o que el paper d’Oroveso el cantés el menorquí Simón Orfila, encarregat d’obrir, amb contundència i convicció, la funció amb 'Ite sul colle', o 'Druidi', habitual del mateix teatre amb 'Il trovatore', 'Adriana Lecouvreur' o 'Tosca'. A més a més, el proper 17 de febrer es retransmetrà en directe des del Liceu al cinema Ocimax i Cinesa aquest mateix muntatge interpretat pel primer repartiment, encapçalat per Sondra Rodvanovsky, que va ser la que va iniciar les representacions al coliseu barceloní. Si no ho tenc mal entès, era el primer cop que Tamara Wilson encarnava el paper de Norma, el de la 'Casta diva', sens dubte l’òpera més representada del compositor sicilià, per una soprano tan versàtil que tant pot cantar un Verdi com un Wagner, i ara s’atreveix amb un clàssic del 'bel canto', com el que ens ocupa. Certament no té una veu clàssica del gènere. La seva coloratura és molt més densa del que és habitual, amb l’afegitó del gran nombre de referències de renom, des de la Callas fins a Sutherland o la gran darrera dama, Edita Gruberova, que tenim arxivades de tal manera que mai ens semblarà bé una 'Casta diva' que no superi l’insuperable. Per tant, deixarem aquesta ària per a una millor ocasió, sobretot perquè la nord-americana no va arriscar el més mínim, i sense aquesta circumstància està clar que és molt difícil. Tebis aplaudiments en acabar de cantar-la. A partir d’aquí la cosa va anar a millor de manera exponencial, tant pel que fa a la protagonista com pel tenor encarregat d’interpretar 'Pollione', l’italià Andrea Caré, que sempre va estar per davall enfront de Wilson o de la mezzosoprano Annalisa Stroppa, l’encarregada de donar vida a Adalgisa, com per exemple en el duet amb aquesta, 'Va, crudele, al Dio Spietato', per posar-ne un sol exemple. Brillants elles dues en el famós 'Mira o Norma... si Fino All’ore Estreme'. En qualsevol cas el conjunt va estar a l’altura de l’expectació despertada, pràcticament ple a la segona funció. L’orquestra del Liceu, dirigida per Renato Palumbo, sempre una mica més pendent dels cantants que dels músics, que no deixa de ser un petit, molt petit, entrebanc, mentre que el cor va estar a l’altura de les seves possibilitats, que no són poques. Toca parlar de Kevin Newbury, el director d’escena. Una escenografia molt carregada i una mica estantissa; així i tot, no feia gaire nosa, gràcies a les veus, que és el que interessa de veritat.

Teatre Principal.- Primer títol operístic de la XXIX Temporada d’Òpera del teatre Principal, de la qual ja havíem tengut un tast el dia de la presentació, el dia que també s’anunciava l’ampliació del fossat, amb les veus de César San Martín com a Figaro, Clara Mouriz com a Rosina i Juan José León com a Comte d’Almaviva, els tres protagonistes. Bones veus i grans actors per a un repte que tan sols es pot qualificar de complicat. Complicat per la direcció escènica d’Eugenia Corbacho, que hauria pogut ser un bunyol si tot no hagués rutllat a la perfecció, lògicament també gràcies a la qualitat vocal, joves amb un bon horitzó per davant, i naturalment a la feina de la directora, que s’embarcà amb tot un seguit d’homenatges cinematogràfics, referències des de 'Farenhait 451' fins a 'Bitelchus', passant per 'Stargate' i sense oblidar 'Fiebre del sábado noche', i personatges tan difícils de lligar com Elvis Presley, Tony Manero, Julio Iglesias, a qui va parodiar un Pablo López que en el seu paper de Don Bartolo va estar superb, Austin Powers, Silvana Mangano o Sofia Loren, no sé, i alguns més. Una amanida difícil de trempar, amb els elements triats i sense oblidar 'Il barbiere di Siviglia'. Una tasca que semblaria impossible sobre el paper, però no va ser així. Tot tenia la mesura justa, fins i tot José María Moreno hi va posar de la seva part perquè la música de l’Orquestra Simfònica s’imbricàs en el tot plegat, que també tenia la seva importància, naturalment sense trair ni la música de Bellini ni la història de Beaumarchais. Una sorpresa, o no.