Cultura 30/03/2018

Íntim, encara més íntim, intimíssim

Teatre Xesc Forteza.- Joan Fullana i la seva tropa tornen per tercer cop per dinamitar l’essència del cabaret.

i
J. A. Mendiola
2 min
La secció musical del tercer lliurament ha guanyat molts punts amb Joan Vila.

Teatre Xesc Forteza.- Joan Fullana i la seva tropa tornen per tercer cop per dinamitar l’essència del cabaret. Primer va ser íntim, en el segon capítol, Encara més íntim i el tercer arriba amb el cognom d’ intimíssim. De Montuïri a Ciutat, al teatre Xesc Forteza, sota el paraigua teatral de l’Ajuntament. Vistos els dos primers lliuraments cridava l’atenció el canvi d’ubicació o, si més no, resultava una incògnita veure com ho endreçarien per crear l’atmosfera cabaretera que necessita aquest espectacle de tercera generació. Taules, cadires i vi, com cal. Tothom sobre l’escenari, més concretament dins l’escenari, amb les cortines tancades, molt a prop dels protagonistes. I els protagonistes, més o menys els mateixos. Repeteixen Rosa Serra. Joan Fullana, Esther López, Maria Bauzà, Albert Mèlich i Joan Tomàs Martínez, acompanyats per l‘imprescindible Gori Matas al piano, com sempre també autor i executor de la partitura. La secció musical ha guanyat molts punts amb la incorporació de Joan Vila, que entre d’altres ja havia mostrat les seves habilitats amb la signatura de la música de Sentinel, en què ja apareixia sobre l’escenari com a actor i mostrant la seva destresa amb qualsevol estri del qual pugui sortir algun so. Així, al Cabaret intimíssim toca des del violoncel fins al piano, passant per la bateria, l’acordió… També Rosa Serra fa una demostració de les seves habilitats musicals, ara al piano, ara cantant, ara a la bateria. I Joan Fullana no vol ser menys i fa dos cèntims del mateix amb la guitarra, el guitarró i les baquetes. Transversalitat de gran nivell.

No és notícia que a Joan Fullana li agrada el risc, i si no hi ha un salt mortal, o dos, amb un parell de tirabuixons, no li interessa. Signa també la dramatúrgia amb Joan Tomàs Martínez i la direcció amb Xavier Martínez. Apuja el nivell de les intimitats i prescindeixen del mestre de cerimònies, un paper que en els dos primers lliuraments anava a càrrec de Pedro Orell. Aquesta circumstància no és un risc, és una temeritat. El vaig enyorar. Entre un número musical i l’altre, entre una confessió i l’altra, es crea una sensació de buit que esbuca qualsevol possibilitat que hi hagi continuïtat. De la mateixa manera, encara no dominaven l’espai i la percepció era d’inseguretat, de provisionalitat, que restava mèrits a tanta feina feta, encara que potser insuficient. Pel que fa a la provocació, l’escatologia és un recurs massa fàcil que ni molesta ni ofèn. Massa llarg. Moments brillants conviuen amb altres de molt plans. La creació col·lectiva té això. Dels moments brillants, que no eren pocs, em qued amb una interpretació al piano a quatre mans, amb Vila i Matas com a protagonistes i, com qui no vol la cosa, durant un dels intermedis, o la interpretació de Maria Bauzà de People have the power, de Patti Smith, després de confessar la seva relació familiar amb Macià Manera, o la versió del Resistiré, del Duo Dinámico, a càrrec de Joan Fullana, acompanyat al violoncel per Joan Vila, una autèntica meravella, divertida, ben contada i, sobretot, autèntica, mostrant el més íntim de l’actor… I moltes més, que segur que augmentaran la fluïdesa, dia a dia, amb un parell d’assajos més.

stats