De la tragèdia a la comèdia
T eatre Principal. Wagner al Principal i un arrufa el nas, un Viatge per la Tetralogia de Wagner i el nas no davalla del seu arrufament ni un mil·límetre. Després la cara em va quedar com la d'un pitonis, o pitonissa, d'aquests que fan prediccions per telèfon davant la càmera i no n'ha endevinada ni una. I el nas al seu lloc. El que canvià va ser la meva boca, badada del tot. Per començar, una exhibició minimalista en la direcció artística a càrrec de Jaume Martorell ja, i sobretot, en la primera peça, Les tres filles del Rin i Alberich , amb Gloria Berón, Cristina Van Roy, Yolanda Riera i Oskar Hilldebrant, respectivament. Les tres filles passejant-se per entre l'orquestra, ubicada naturalment damunt l'escenari, amb senzillesa i eficàcia, sense necessitat de cap element més enllà de les seves veus. I les veus, ajustades a les necessitats dels personatges. Després l'aparició del nibelung, el llefiscós nan Alberich, per arrodonir la primera peça i l'esclafit d'aplaudiments, entre la meva sorpresa i la devoció de la resta. No són les mateixes mamballetes que a un Puccini, per exemple. Ni millors ni pitjors, diguem tan sols que diferents. Després aparegueren davant l'orquestra Elisabete Matos, Thomas Mohr i Steven Humes com Sieglinde, Siegmund i Hunding, en el moment en què els dos germans i futurs amants es troben i després compareix el cruel marit. Excel·lent Elisabete Matos, encara que res a dir dels seus dos acompanyants, sempre per sobre de l'orquestra, dirigida per José Miguel Pérez Sierra, tan mesurada com encertada.
És sabut que Wagner va col·locar l'orquestra en un fossat molt per davall del que és habitual per facilitar la gens senzilla tasca als cantants. En versió concert la cosa canvia i, per tant, es necessita feina addicional del director . I ho va aconseguir, imagino que no sense feina. Però també és veritat que el compositor escrivia per cent músics, si fa o no fa, circumstància que es va notar al començament de la segona part amb la famosa Cavalcada de les valquíries , que va quedar pobre. Circumstància sense importància. Arribà després la Marxa fúnebre , no anunciada, per acabar amb la fastuosa Immolació de Brünnhilde , també interpretada per Matos. En conjunt, una meravella, amb menys públic que amb un Puccini, per exemple; tan sols diferent.
Teatro Real. Don Pasquale , de Gaetano Donizetti, dramma buffo en tres actes, ha estat la cirera sorpresa de la temporada al Real, ni més ni menys que dirigida per Ricardo Muti, sens dubte una de les seves peces més estimades i, a més, amb la seva estimada Orchestra Giovanile Luigi Cherubini, marca de la casa i, per tant, una festa al Real. I, naturalment, una garantia. Cap sorpresa, tan sols goig a les totes, amb una posada en escena d'Andrea de Rosa tan clàssica com contemporània, sense excessos de cap casta. Però, a més, una interpretació teatral d'altíssim nivell, alta comèdia amb un argument d'embolic, que no és fàcil.
Un Nicola Alaimo com don Pasquale, divertit i fregant l' slapstick però farcit de subtileses, a banda d'una veu amb tota la gamma de colors necessària per donar vida a un personatge amb tants matisos, acompanyat per una Eleonora Burato que sembla que li han fet el personatge de Norina per a ella també amb les dues facetes, tant la de cantant com la d'actriu. Tot tan rodó -el cor, la resta de personatges...-, tant que pareixia que mai no s'acabaven les ganes de fer mamballetes durant tota la funció. Cert que està pensada per a això. El que m'agradaria saber és si Nino Rota va pagar drets d'autor al senyor Donizzetti.
