TEATRE
Cultura 05/08/2013

La tragèdia moderna

i
J. A. Mendiola
2 min

Al Teatre del Mar, una altra criatura de Joan Carles Bellviure, que no atura d'anar una mica més enllà del que seria una representació teatral clàssica. En El llegat invisible investiga i qüestiona -encara que ell sempre parla amb plural, crec que gens majestàtic- "les possibilitats d'una tragèdia moderna". Per una banda, han escoltat les vivències/tragèdies de la gent del carrer, n'han escollit tres i les han dramatitzades. Això seria breument la proposta del laboratori del Dr. Jo i els seus obrers especialitzats. Vint-i-quatre espectadors per funció, vuit a cada sala on es desenvolupa la tragèdia contemporània. Vist així, seria un plantejament similar al del mircroteatre que ha envaït la geografia teatral de les Illes i de la qual un dia parlaré més enllà del fenomen social que ha significat, que no tot són flors i violes. Deia que en aquest cas sembla imprescindible aquesta aproximació física del personatge i els espectadors, mirant-los als ulls a poc més de dos pams de distància per contar la seva "assumida" tragèdia, tan assumida que en alguns casos ha deixat de ser-ho. L'espectacle no comença amb els tres capítols de quotidianitat dramatitzada. Ho fa amb una conferència per part de Joan Carles Bellviure sobre els inicis de la tragèdia, on naturalment és centre neuràlgic Èdip i el seu serial amb la seva mare i esposa Iocasta, el seu pare Laios i la seva aventura amb Crisip... fins a arribar amb habilitat a l'enrevessada vida d'Hergé. Una passada d'humor i intel·ligència. Aneu a veure'l que no tenc gaire espai.

Arriben les tragèdies, sense títol, protagonitzades una a una per Caterina Alorda, Jordi Cumellas i Irene Soler. Aquesta darrera té un caramel que comparteix amb tendresa, tristor i esperança amb els vuit espectadors que l'acompanyen en aquest viatge per la seva nissaga. Jordi Cumellas s'hauria de dir Manuel, però el destí, el destí?, li va deixar un altre nom i una malaltia. Divertit, fresc, proper, pareix l'amic en un bar que conta la seva història. Sense voler restar mèrits a ningú, entre altres coses perquè tots quatre estan excelsos, Caterina Alorda ha d'embridar la història des de la distància en el temps i hi posa passió, calor i "memòria", fent mil miques el tan sentit "d'això no se'n parla". De cada moment, de cada història en podríem escriure un parell de folis, de la conferència també, però El llegat invisible és més coses, com per exemple la ubicació de cada història/tragèdia, com també l'escenografia, a càrrec de Jordi Banal,una exhibició de senzillesa i eficàcia. I per acabar d'arrodonir la cosa, un petit recorregut per les entranyes del Teatre del Mar. Saludo tot plegat amb una genuflexió.

stats