Rosales. Entre les moltes virtuts que té Jaime Rosales, una de les que més destacaria és que mai no deixa indiferent. Potser t’agradi més o menys, fins i tot potser no t’agradi gens, però mai el que no podràs dir és que qualsevol dels seus llargmetratges sigui dolent. No tan sols no deixa indiferent, a més exhibeix cada cop un registre diferent, naturalment amb llocs comuns. Potser Hermosa juventud sigui la més convencional pel que fa a la factura, mentre que la història jo l’agermanaria amb el moviment del Free Cinema britànic. Una opció lògica en la manera de contar històries en el temps que corren, de les que passen al carrer, molt properes, les que no tenen res d’extraordinari. Together, de Lorenza Mazetti, la pel·lícula que d’alguna manera va inaugurar els usos dels joves irats, era la història d’una parella de sordmuts, mentre que Jaime Rosales conta la història d’una parella gens irada, conformada amb el seu destí, que es resumeix amb les paraules de la mare de Natalia (Ingrid García-Jonsson), que interpreta Inma Nieto amb una naturalitat que deixa esglaiat, “som pobres”. És el resum contundent de tota la narració. Una narració seca i sucosa alhora, que exhibeix tot un ventall de lectures, sense bons ni dolents, sense moralismes fàcils, però obrint el món amb un ganivet de serra. Com diu un amic, és una pel·lícula de “mucho zufrí”, que no entreté ni diverteix, de la mateixa manera que ni entreté ni diverteix obrir cada matí el diari, però a diferència de les notícies la dissecció d’ Hermosa juventud no té discurs, ni segones lectures més enllà del que succeeix a la pantalla. A la pantalla i al carrer, o millor, al carrer és allà on es couen les notícies, mentre que Jaime Rosales entra fins a la sala menjador de les cases i no exagera, ni tan sols explica, mostra la vida en viu, obre el meló i el posa sobre la taula, on habiten els cucs que han fet malbé la vida. La pel·lícula de Rosales és una d’aquestes que creix a mesura que passen les hores després d’haver-la vista.
Fontaine. Vaig llegir una crítica de Dos madres perfectas amb un titular divertit, ‘Dos maduritas cachondas’. Jo hi afegiria ‘i dos tontos muy tontos’, que són els personatges que interpreten Naomi Watts i Robin Wright, les primeres, mentre que Xavier Samuel i James Frecheville són els altres dos components d’aquest pòquer ridícul, tan impostat com mancat de substància, encara que la pel·lícula dirigida per Anne Fontaine estigui basada en una novel·la de Doris Lessing, que va ser el ganxo que m’hi va portar. Als pocs minuts ja n’estava penedit i la sensació no va millorar amb el pas dels minuts, que semblaven hores, i no tant per la magra credibilitat del plantejament, que no la feia senzilla, més bé pel traç, que no mereix altre adjectiu que el d’insegur, pel que fa a cadascun dels personatges. Triar-ne un, per bé o per mal, es converteix en una tasca impossible. Tan grotescs són uns com els altres, que semblen sortits d’una desfilada de models d’alta costura, amb tot el que això significa, i que és tot el que desprenen un cop i un altre, amb una situació o amb una altra, que també es faria impossible destriar la pitjor. De la millor no cal ni parlar-ne. Aquesta és de les que s’obliden molt abans de que acabi.
AOTP. Natalia Salom, soprano; Yolanda Riera, mezzosoprano, i Alejandro Calafat, pianista, oferiren dimarts passat a l’auditori del Conservatori, organitzat pels Amics de l’Òpera del Teatre Principal, un recital d’ Àries i duets d’òpera gens menyspreable, per diferents raons. La primera, el lloc, d’una acústica que fa justícia a la feina dels músics i cantants, i per una altra banda, un programa sense concessions, que fins i tot mereixeria ser qualificat de valent, no tant pels duets, que sempre estan una mica condicionats al repertori existent, però així i tot no varen optar pel camí fàcil, per conegut, que no per la dificultat intrínseca de la interpretació. Per exemple, varen començar amb La regata veneziana de Rossini i varen finalitzar la primera part amb el duet Ah! Crudel, d’onor ragioni de Bellini i que pertany a I Capuleti e i Montecchi. Entre i entre àries i duets de Catalani, de Massenet, de gounod. La segona part la començaren amb Dich, Teure halle del Tannhauser de Wagner, per anar desgranant posteriorment l’ària de Carmen, Près des remparts de Seville de Bizet. Bon acompanyador Alejandro Calafat, sempre al servei de les cantants sense perdre la seva parcel·la de personalitat. Pel que fa a les veus, Natalia Salom, de veu càlida i consistent, amb uns aguts suficientment vibrants, mentre que Yolanda Riera, de veu àmplia i obscura, encara que jo els demanaria una millora en la dicció, que se les pogués entendre, que també és un vessant important. Així i tot, varen fer les delícies del públic, mitja entrada, que es donà cita a l’auditori i que pens que hauria estat molt més amb una mica de cura en la difusió del recital. L’esdeveniment s’ho pagava.
