OBSERVATORI

El segle XXI no és el dels biocombustibles

Europa destaca per la producció de biodièsel a partir d’olis vegetals, com el de colza o el de palma

Avui m’agradaria parlar sobre els biocombustibles i sobre per què ja no tenen sentit. Primer de tot, els biocombustibles són combustibles fets a partir de matèria orgànica. Cal diferenciar el bioetanol del biodièsel. El bioetanol es fabrica a través de la fermentació alcohòlica dels sucres de la canya de sucre i de cereals com el panís. Aquest és el model majoritari i els Estats Units produeixen més de la meitat del que es fa al món, utilitzant entre el 35% i el 40% de la seva collita de panís. És una bestiesa si tenim en compte que els EUA són el primer productor de panís del món. El segon productor de bioetanol del món és el Brasil, que en fabrica a partir de la canya de sucre.

Europa destaca per la producció de biodièsel a partir d’olis vegetals, com el de colza o el de palma. Els dos grans productors del món són Alemanya i França. A Europa, com denuncia Greenpeace, el 46% de l’oli de palma que s’importa es destina a fer biodièsel.

L’origen dels biocombustibles el trobem als EUA i en la seva necessitat històrica de ser energèticament independents. Teories com el peak oil (pic petrolier) i la pujada de preus dels combustibles fòssils de les últimes dècades també han fet la seva feina. Així, es va fer obligatori que els cotxes els poguessin utilitzar i que la gasolina es barregés amb un 10% d’etanol. Iniciatives similars van anar escampant-se a d’altres països. Europa primer els va fomentar, però l’any passat es va comprometre a deixar d’utilitzar progressivament biocombustibles de primeres matèries alimentàries. És un moviment molt encertat de la UE: Europa és importadora d’aquests cultius (els oleaginosos), però destina el 61% dels que cultiva aquí a fer biocombustibles.

Als Estats Units no se sap ben bé què passarà: d’una banda, tenim la revolució que ha suposat el fracking i la perforació horitzontal, però, de l’altra, els vots que va aconseguir Trump provenien majoritàriament de les zones agrícoles. Aquests combustibles incrementen la demanda per decret, i incrementen els preus: és una subvenció encoberta als pagesos d’aquests països.

Un disbarat alimentari i energètic

En resum, utilitzem menjar per fabricar aquests agrocombustibles, és a dir, hi destinem milers de quilòmetres quadrats, molts dels quals en zones -sobretot al Brasil i al Sud-est Asiàtic- amb dades de desforestació preocupants, i més quan es posa en dubte que puguem alimentar la població mundial en un futur pròxim. No puc deixar d’esmentar autors -com l’economista Daniel Lacalle en el seu llibre La madre de todas las batallas - que afirmen que l’energia requerida per transformar aquests cultius en combustible és superior a la que després aporten com a combustibles.

Un comentari final: ¿quin sentit tenen aquests combustibles de sostenibilitat dubtosa quan sabem que per ser-ho hem de fomentar l’electrificació dels sectors que els creen?