La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants ha fet 25 anys. Podríem dir sense mentir gaire que en les nostres societats hem complert relativament (no per a tothom ni sempre) tot el més bàsic que té a veure amb un mínim de vida digna (salut, escola, alimentació essencial). No podem dir el mateix sobre un conjunt de drets que humanitzen, que permeten sentir-se persona, ser considerat ciutadà o ciutadana infant.
Fa 25 anys vàrem firmar que consideraríem els nois i les noies subjectes de dret. És a dir, que podrien reclamar a les administracions, que tindrien instruments per exigir als jutges ser defensats, que no serien considerats menors sinó diferents. Tanmateix, no poden reclamar enlloc que ajudin la seva mare perquè tingui temps de fer de mare, ni accedir sense control a mecanismes de protecció per a la seva sexualitat, per citar dos exemples. Segueixen sense poder fer res sols.
També vàrem signar que tindríem en compte la seva perspectiva, la seva visió del món, les seves opinions. Cap llei d’aquest país ha estat redactada i aprovada revisant prèviament com afectava les vides dels ciutadans infants, tenint en compte la seva perspectiva. Fins i tot les lleis d’infància són lleis fetes per adults i amb lògica adulta. Per exemple, ara que negocien els pressupostos cap parlamentari exigirà que algú que estigui veritablement al costat dels infants i adolescents faci una revisió en profunditat de com els afecten, de si han estat pensats també des de la seva perspectiva (les seves prioritats, les seves necessitats, la seva participació en la comunitat, els impactes sobre les seves desigualtats i pobreses...). Un dels cartells d’animació participativa d’aquests dies deia que, al nou país, tots els infants podran tenir gelats. Dubto que cap dels adults redactors dels eslògans es parés a pensar si, potser, somnien que els facin petons o que el seu amic també tingui un smartphone. Entre nosaltres, els infants i adolescents segueixen sent objectes fràgils, escassos, que cal protegir però no tenir en compte.
La Convenció no ho diu literalment així, però el tercer dret humanitzador és el dret a la felicitat. Puc imaginar les cares d’alguns lectors, especialment dels que opinen que l’educació serveix per fer descobrir que la vida és dura, que no han de viure en cap paradís artificial. Com que aquesta ja és la “generació recessió” que paga les nostres crisis, he de reclamar com a dret dels infants que puguin viure el que pertoca a cada edat i que no hagin de viure les experiències vitals que no els toca tenir. No tenim dret a avançar patiments. No tenim dret a privar de felicitats. He de reclamar que, si els fem viure empobrits i amb patiments perquè no som capaços de pensar primer en ells, pensem si més no com construir felicitats supletòries, experiències vitals compensadores. Felicitats que els construeixin per evitar que els malestars els destrueixin.
Tot ésser humà té dret, en la seva vida quotidiana, a un saldo equilibrat entre els patiments i les felicitats. Les vides d’infants i adolescents es construeixen a partir d’experiències significatives, que els deixen molta més empremta. Per això els patiments han de ser pocs i compensats, i les experiències de felicitat els han de servir per sentir-se persones singulars i valuoses. No tenen dret a una vida com un camí de roses. Però sí que tenen dret a una vida en la qual predomini la música en positiu.
La seva felicitat també necessita explicacions de les infelicitats dels altres. Els seus ulls ho veuen tot, però en intentar entendre la realitat que veuen, no tenen les falses justificacions adultes per acceptar els patiments dels amics, dels pares, dels altres infants. Aquests dies, en un seminari reflexiu que coordino, La pobresa amb ulls d’infant, debatíem sobre la necessitat d’escoltar els relats dels infants sobre les pobreses que els envolten, i parlàvem de l’obligació de construir amb ells arguments realistes, si cal irritats i amb prou contestació, per trobar alguna lògica a la realitat en què viuen, perquè no es tanquin entre les seves felicitats i patiments.
No hi ha vida infantil digna sense sentir-se prou estimat, sense saber que algú estarà sempre per tu i que la teva vida no és pura fragilitat, sense descobrir que els teus criteris, les teves vivències, les teves opinions també compten, sense tenir més somriures que plors, sense poder fer-hi alguna cosa quan veus patir l’amic, sense poder ajudar el pare capficat perquè pensi a jugar. Viure així és viure sense el dret a la felicitat.
