Doctor en EconomiaLa setmana passada comentàrem la importància de tenir institucions que funcionin bé i governants preparats per fer front a la complexitat dels reptes econòmics. Avui parlarem del paper dels mitjans de comunicació i dels ciutadans, els altres pilars imprescindibles per tenir democràcies sòlides i economies sanes.
En les darreres dècades, els mitjans transmeten una visió cada vegada més negativa i pessimista dels fets (Kalev Leetaru, expert en anàlisis de dades). En canvi, hi ha molta menys fam al món, menys guerres, més esperança de vida i millors condicions econòmiques. Per què les notícies són més alarmistes? Abans les portades dels diaris eren cridaneres perque el lector s’animàs a comprar-lo. Es combinava una primera pàgina més provocativa amb uns continguts interiors més rigorosos. Avui, ja no només és la portada: des de l’aparició d’internet i, per tant, des de l’accés gratuït a la premsa, els mitjans ja no ingressen doblers per la venda d’exemplars, sinó que ho fan en funció del nombre de vegades que clicam –des del mòbil o l’ordinador– als seus continguts: com més clics, més ingressen en publicitat. Passa el mateix amb les xarxes socials. La seva missió és captar la nostra atenció el màxim de temps possible i guanyar així més doblers a través dels anuncis. El seu objectiu no és informar-nos, sinó retenir-nos. El resultat és un degoteig constant i permanent d’'informacions' negatives sobre catàstrofes, escàndols o basades en la simple anècdota. Tot per captar la nostra atenció. Les bones notícies no solen ser tan espectaculars ni vistoses: són més assossegades, graduals i requereixen reflexió.
Construir una imatge sobre la inutilitat de la política o no mostrar els avenços de la humanitat no és neutre ni casual: fomenta la desmobilització (“tots són iguals”), el desànim (“no val la pena fer res”) i, sobretot, impulsa la individualització de la societat: ens aïllam davant la resta, desconnectam i preferim no participar-hi. Políticament té un efecte molt clar: es crea el marc mental que els canvis graduals i constants no s’estan produint o que no serveixen per a res i, per tant, l’únic camí possible és esclafar-ho tot. Això és el populisme: missatges i respostes fàcils a problemes molt complexos.
Per altra banda, com a ciutadans sovint adoptam una posició còmoda: 1. Donam massa poder als partits polítics: un cop hem votat, els polítics tenen la responsabilitat de tot i nosaltres, cap. 2. Sovint, actuam com a desinformadors: a canvi de ser el centre d’atenció durant una estona, difonem i retuitam la mala notícia. Donam cobertura al negativisme, al populisme i als mitjans que són professionals de la desinformació. 3. Ens aïllam i no escoltam els que no pensen com nosaltres: llegim les notícies que s’ajusten exactament a allò que pensam. Cada sector de la societat distorsiona la realitat i no compartim un espai comú de comunicació entre tots nosaltres.
Mitjans que no informen i ciutadans que no participen en la societat és una combinació fatal per a la democràcia (i l’economia). Idees per millorar: En primer lloc, els ciutadans hem de participar molt més en la comunitat. Des de l’associació de veïnats, el col·lectiu professional o l’entitat del teu gust, es pot aportar molt per impulsar canvis. I, a més, es pot fer suggerint propostes en positiu, amb rigor i pensant en el bé comú i no només en els interessos propis del col·lectiu concret. També podem optar per la informació fiable i subscriure’ns als mitjans que fan premsa lliure i seriosa. Pagam per veure sèries i per tenir smartphones i, en canvi, obviam que fer informació costa doblers.
Per la seva banda, els periodistes no només tenen recomanables codis deontològics (respecte a la veritat, objectivitat, contrastar dades, diferenciar entre informació i opinió, etc.), sinó que, com a professionals, poden anar més enllà de l’anècdota i els estereotips i oferir continguts que obrin finestres al pensament.
El sector públic, també hi pot fer més: molts països europeus crearen –fa dècades– autoritats independents per regular l’ús irresponsable de la llibertat d’informació i vetllar per la protecció dels consumidors. Espanya fou el darrer estat europeu a crear un organisme similar i, quan s’ha creat, disposa de recursos insuficients. Mentrestant, els dos grans grups audiovisuals que hi ha a l’Estat obtenen grans beneficis entretenint-nos amb escàndols i anècdotes. Quina casualitat: segons el Consell d’Europa, aquests grups mediàtics són –cada vegada més– propietat de bancs i fons d’inversió.
Disposar de mitjans lliures i participar més en la societat depèn de nosaltres: podem començar avui mateix.
