Doctor en EconomiaPep Lemon és un cas de projecte empresarial exemplar. Un refresc fet a base de llimones de Mallorca, embotellat aquí i en vidre reutilitzable, disseny i màrqueting brillant, 120.000 unitats venudes anualment i tres premis rebuts. Al cap de quatre anys, l’empresa va tancar. Si un projecte tan ben plantejat i amb èxit comercial no va anar bé, quina esperança hi ha?
El cas de Pep Lemon mostra la dificultat que hi ha per emprendre, competir i surar. A l’estat espanyol, sis de cada deu empreses tanquen abans d’arribar als cinc anys de vida. En aquest cas, varen sorgir tres dificultats. Primera: Pepsi Cola anava guanyant querelles contra les marques comercials de Pep Lemon, Pep Cola i Pep Taronja. A la multinacional, que ven 70 milions d’unitats cada dia a tot el món, la preocupava que Pep Lemon -300 botelles diàries- li fes la competència pel fet de tenir un nom massa semblant al seu. Segona: la companyia distribuïdora que utilitzaven va ser adquirida per un gran grup empresarial. A la nova macrocompanyia no li sortia gaire a compte repartir el producte de Pep Lemon, ja que prioritzava la distribució de les 50 marques pròpies de cerveses, refrescos i aigües. En tercer lloc, l’empresa embotelladora local va deixar d’embotellar en vidre i va passar a fer-ho en plàstic.
L’experiència de Pep Lemon és un exemple de com cada vegada és més difícil competir i de com, normalment, són les empreses més fortes les que se’n surten: les empreses petites i mitjanes desapareixen i els seus treballadors passen a ser empleats dels grans negocis que han sobreviscut. Basta passejar per Palma per veure quants negocis i botigues han tancat i han passat a ser franquícies de grans companyies. Davant aquesta tendència, els governs han de regular i fer de mitjancers.
L’exemple contrari de Pep Lemon és el dels monopolis que es van engrandint. Els més grans i els que més creixen són Microsoft, Apple, Amazon, Google i Facebook (el seu valor ja és superior a tot el PIB d’Alemanya). Els serveis d’aquestes empreses són molt bons i ens han fet la vida més fàcil. Tenim productes més barats i eficients. En molts casos, fins i tot gratuïts. Aquestes companyies han generat milions de llocs de feina i investiguen i innoven sense aturar. No podem prescindir dels seus serveis: qui no vol ser a WhatsApp si tothom hi és?
El problema d’aquestes empreses és que, primer, eliminen la competència que els pugui sorgir: a partir d’adquisicions i fusions, cada vegada que una nova companyia desenvolupa un producte prou bo perquè els pugui ser rival, la compren. En els darrers anys, aquestes multinacionals han adquirit prop de mil empreses. En segon lloc, aquests monopolis fan negoci comercialitzant les nostres dades privades. Què pensaríem si a la sortida del mercat un vigilant ens revisàs la senalla per saber exactament tot el que hem comprat i després vengués aquesta informació? Finalment, aquestes multinacionals s’aprofiten de la manca de coordinació i cooperació que hi ha entre els governs: això els permet instal·lar-se als països on han de pagar menys impostos (Irlanda i Holanda, per exemple).
Què hi podem fer, idò? Un primer conjunt de mesures les han de prendre els governs supraestatals: limitant les adquisicions perquè no s’elimini la competència (hi ha fusions que no s’haurien d’haver permès); els impostos els han de pagar en funció d’allà on obtenen els beneficis (a partir dels guanys globals mundials, desglossar-los en funció de les vendes efectuades a cada país); s’ha de regular l’entrada d’aquestes empreses a nous sectors (que no comencin a fer de bancs emetent moneda virtual, per exemple) i, finalment, acotant l’accés que tenen a les nostres dades privades i la comercialització que en fan.
El segon paquet d’actuacions correspon als governs regionals. Airbnb, Amazon i Uber no posseeixen ni apartaments turístics ni llibres ni cotxes. Es tracta de plataformes d’intermediació: agrupen i expliquen de manera esplèndida tota l’oferta, la donen a conèixer i fan arribar el producte de manera molt eficient. Aquesta és la clau del seu èxit.
Això mateix eren els mercats municipals del segle passat. El sector públic construeix la infraestructura i en fa la promoció comercial. Per part seva, el sector privat fabrica i ven el producte. El concepte de mercat, actualitzat al segle XXI, són els serveis tecnològics que hem descrit. Implica que els governs han de crear plataformes tecnològiques atractives per acollir i promocionar els productes del seu territori i fer-los arribar eficientment al comprador: serveis turístics, productes agroalimentaris o sabates. L’experiència de Turisme de Barcelona és un exemple d’èxit: els governs que creen plataformes on-line d’intermediació dels productes estan oferint un servei públic útil.
Tornant a Pep Lemon, el projecte hauria pogut continuar si, a més de les mesures que reclamam als governs, les distintes marques de cerveses artesanes i refrescos locals haguessin cooperat entre elles: creant una empresa distribuïdora compartida o embotellant totes amb el mateix envàs de vidre. De la mateixa manera que les distintes empreses de vi han après a col·laborar entre elles -al mateix temps que competeixen-, si volem tenir una xarxa potent d’empreses, aquestes s’han d’obrir a maneres de fer diferents.
