07/05/2019

Investidura i un altre referèndum

3 min

Entre les línies vermelles del PDECat (només investirem si es pacta un referèndum) i el tot és negociable d’ERC, seria bo que l’independentisme es pogués presentar amb una estratègia comuna davant la investidura del president del govern espanyol. Això li donaria força dins i fora del país. És a dir, a Madrid i, segurament de manera més transcendent, com a punt de partida per a una unitat estratègica a Catalunya.

Per buscar aquest punt de trobada una proposta interessant ens l’ofereix el professor de ciència política de la Universidad Carlos III Ignacio Sánchez-Cuenca a l’epíleg del seu encertadíssim llibre 'La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana'.

El professor Sánchez-Cuenca proposa que es plantegi, en primer lloc, una reforma constitucional sobre l’estructura territorial de l’Estat i que se sotmeti a referèndum a tot Espanya. Si aquesta reforma fos aprovada a tot el territori, incloent-hi Catalunya, no hi hauria raons per celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Ara bé, si la reforma constitucional fracassés a Catalunya, o en el conjunt de l’Estat, aleshores caldria habilitar legalment la possibilitat de celebrar un referèndum d’independència. En el primer cas, el referèndum confrontaria el nou 'statu quo' amb la independència.

Aquesta proposta, malgrat totes les dificultats possibles i reals, acumula diverses virtuts a tenir en compte. El referèndum d’independència es plantejaria com una possible conseqüència d’un referèndum de reforma constitucional sobre el model territorial, cosa que, d’entrada, no contradiu el “no és no” de Pedro Sánchez a un referèndum d’autodeterminació. És imaginable el suport de Podem a la proposta i s’obriria una possibilitat per, si més no, forçar l’aïllament de PP-Ciutadans-Vox pel que fa a una reforma territorial (és plausible que els altres 201 escons hi votessin a favor). L’incentiu per no arribar al referèndum d’independència seria contribuir a una descentralització més gran de l’Estat. En canvi, aparèixer com el primer en la cursa per defensar “la unitat” reforçaria l’independentisme condicional o reactiu (reactiu al que passa a Espanya).

La pregunta inicial, però, és si aquesta proposta és assumible per als dos partits independentistes catalans. De fet, només que ERC, amb els seus 15 escons, la plantegés a l’hora de negociar un vot a favor o una abstenció ja hauria de ser escoltada pel PSOE. Ara bé, una mateixa demanda de tots els independentistes seria, per començar, un missatge molt clar al conjunt de l’Estat. Per altra banda, la condició per a la investidura no plantejaria una demanda que només afecta els catalans i que, en cas de bloqueig, seria més fàcilment interpretable en termes d’oposició entre els interessos del conjunt de la ciutadania espanyola i la catalana. Una oposició legítima, però poc eficaç i, sens dubte, antipàtica i poc estratègica.

Aquesta oferta de pacte d’investidura completaria el seu sentit si anés acompanyada d’un canvi de tendència en l’independentisme català, amb nous elements propositius, de trobada estratègica i de coordinació entre partits, institucions i moviment social. Per exemple, el Parlament català podria acompanyar-la amb l’aprovació d’una proposta per a la reforma constitucional, d’acord amb les seves competències estatutàries, cosa que encara no ha fet mai. (El darrer informe de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, dirigit pel professor Ferran Requejo, examina les línies legals inexplorades; sí, encara n’hi ha.) Pel que fa al moviment social, caldria que contribuís a la socialització d’un nou paradigma estratègic, reforçant aquesta unitat d’acció.

Tant la veu única de l’independentisme en la investidura, com el plantejament d’una reforma constitucional prèvia a un referèndum d’independència, com l’esgotament de vies legals encara a l’abast, haurien de valorar-se també en clau de reforç de l’argumentari de la causa independentista en perspectiva internacional.

El doble referèndum permet, a més, començar a desfer la falsa dicotomia entre estratègia política (curtterminista) o canvi social que sembla instal·lada en les forces independentistes (entre els “legitimistes” i els “possibilistes”). Com en moltes altres causes, les dues coses són igualment importants i necessàries. ¿O és que, si parlem de feminisme, per exemple, no cal igualment lluitar per un canvi de valors socials, a llarg termini, i per una legislació que combati la violència de gènere? Cal que l’estratègia contribueixi a generar marcs i espais (i temps) en què el canvi social i de mentalitat siguin possibles, sense els quals cap bloqueig (o no) d’una investidura ens portarà a la independència.

stats