La democràcia sospitosa

Quanta democràcia es pot permetre una societat? Fa unes setmanes aquesta semblava la pregunta que suscitava a molts crítics els resultats del referèndum sobre la immigració a Suïssa. Els defensors més aviat ens van explicar per què els suïssos no són tan xenòfobs com una lectura precipitada dels resultats faria pensar. Entremig, però, encara espero una defensa nítida i contundent de la democràcia directa, sense fissures.

Defensar la democràcia (representativa) és avui gairebé un dogma, però com en qualsevol sistema de decisió el seu resultat final vindrà condicionat pel bon disseny del procés decisional. En aquest sentit, és bo introduir filtres diversos. Com en el cas de l’aigua, no serveix de res fer-la passar per tres filtres idèntics si volem augmentar-ne la qualitat. En ple segle XXI, això ho tenim clar molts defensors de la democràcia quan afirmem que cal articular-la en tres dimensions diferents: la representativa, la participativa i la directa. En fer-ho no fem altra cosa que recuperar la saviesa dels antics que defensaven el govern mixt, no tant per protegir-se del govern desbocat (com en l’equilibri de poders liberal), sinó com una recerca de la millor decisió possible.

Deliberar es fa millor en un petit grup (ja sigui un Parlament nacional o un Ajuntament), tot i que les tecnologies mediàtiques poden afavorir-ne l’ampliació. El que sí que pot fer molt bé molta gent és proposar coses perquè siguin deliberades després, o vetar coses que ja han estat deliberades però que no tenen prou acceptació general. I aquí és on Suïssa porta un gran avantatge respecte de moltes altres democràcies, amb el seu sistema d’iniciatives ciutadanes i de referèndums. Recollint 100.000 signatures (un nombre fix des del 1874) els ciutadans suïssos poden proposar una modificació constitucional a escala federal (el mecanisme també existeix a nivells inferiors) que serà consultada en referèndum. Aquest va ser el cas del referèndum del 9 de febrer. Amb 50.000 signatures es pot demanar un referèndum per vetar una llei.

La virtut del veto democràtic és doble. Si una llei no té prou suport popular potser val la pena seguir-hi treballant abans de ser imposada sobre els que teòricament en tenen el poder sobirà, el poble. La ficció roussoniana que la voluntat general s’elabora al Parlament i és idèntica a la voluntat de la gent no sembla gaire raonable. Però hi ha una segona virtut, molt millor. Com diu l’advocat suís d’origen espanyol Daniel Ordás, defensor d’una reforma de la Constitució espanyola, el veritable poder del veto és la forma de fer política que implica: els polítics no prendran certes decisions si estan convençuts que tota la seva feina se n’anirà en orris en un referèndum. En paraules seves: el millor referèndum és el que no se celebra.

Un sistema polític intel·ligent és el que dóna sortida a les demandes de la ciutadania, institucionalitza la protesta i canalitza l’energia creativa i transformadora de la societat. Allà on la gent no té poder de veto institucionalitzat se l’ha de guanyar, cada vegada començant de zero, al carrer, amb vagues, protestes, escraches i, en definitiva, aldarulls. La pregunta és: què és raonable fer quan 1,4 milions de signatures no són tingudes en compte, com va passar al Congrés espanyol amb la iniciativa legislativa popular sobre la dació en pagament?

Els detractors de la democràcia directa solen relacionar-la amb la inestabilitat i passions poc raonades. N’hi ha que diuen que el sistema pot col·lapsar-se amb la participació, que si és possible vetar es veta tot. Tanmateix, les dades de Suïssa ho desmenteixen amb rotunditat. Des de l’any 2000, a escala federal s’han donat 62 iniciatives populars (incloent-hi les del dia 9), de les qual només 53 van ser aprovades pel conjunt dels ciutadans. I dels 38 referèndums opcionals (vetos), en 30 es va aprovar el que havia proposat el govern. No va caldre, però, sortir al carrer per aconseguir que es fes marxa enrere en els 8 restants. La democràcia directa és una garantia, que ha d’anar de bracet d’una bona educació i uns bons mitjans de comunicació. No una amenaça.

Més a prop, em sembla evident que la consulta sobre el futur polític de Catalunya es pot entendre com el resultat d’un fracàs institucional produït per la impossibilitat d’exercir el veto sobre certes decisions que concerneixen, en primer terme, els ciutadans catalans.