El dret a decidir i Crimea

La celebració d’un referèndum a Crimea per decidir si segueix formant part d’Ucraïna o passa a ser russa ha generat tota mena de comparatives, més o menys interessades, amb el cas català i altres reivindicacions sobiranistes. Diguem-ho des del principi: no hi ha paral·lelismes. De tota manera, ens ofereix una excel·lent oportunitat per seguir presentant, definint i promovent el dret a decidir, que té poc a veure amb el que està passant ara mateix a Crimea.

El dret a decidir és un principi polític -que protagonitza les reivindicacions sobiranistes en el cas de Catalunya- que planteja la necessitat que tota mena de disputes polítiques siguin resoltes democràticament, també les que fan referència a la definició de fronteres. Es fonamenta en l’existència de comunitats democràtiques ja existents (demos ) i reclama la seva potestat democràtica per decidir constituir-se en estats si la seva viabilitat com a tals és possible. No és estrany, per tant, que aquest tipus de voluntats aparegui sobretot on hi ha demos que es consideren a si mateixos nacions. Per embarcar-se en el repte de configurar un nou estat i passar a formar part de l’esfera internacional com un actor més (amb totes les interconnexions i interdependències pròpies del segle XXI però, alhora, amb plena responsabilitat), és necessari disposar d’una autoconsciència col·lectiva molt desenvolupada, que només és capaç de generar una identitat nacional.

El dret a decidir pot connectar fàcilment amb una visió cosmopolita de la política, encara que no formi part del seu marc conceptual habitual. És cosmopolita concebre els estats (fins i tot les nacions) en un segon pla davant els individus. Però no perquè no tinguin importància, com en el cosmopolitisme tradicional, sinó perquè la seva (gran) importància és relativa al que els ciutadans vulguin considerar. No hi ha res immutable. La voluntat democràtica no pot subjugar-se a una definició constitucionalitzada que no la tingui en compte. Les fronteres estan al servei dels ciutadans i no els ciutadans al servei de les fronteres. L’independentisme basat en el dret a decidir es planteja com una via, entre d’altres, per contribuir a la resolució de conflictes polítics en un marc en què les fronteres són mutables, si així ho decideixen els ciutadans, que assumeixen amb això totes les conseqüències. No hi ha visió més cosmopolita que la que descansa en una idea flexible de la comunitat internacional i que, per principi, està oberta a totes les possibilitats que no contravinguin un marc democràtic. El Tribunal Internacional de Justícia va definir en el seu dictamen sobre la independència de Kosovo el que això significa: decisió democràtica, pacífica i com a últim recurs davant la impossibilitat d’arribar a acords amb el govern de l’estat.

Què té a veure tot això amb Crimea? Poc o, més aviat, res. El referèndum de Crimea es realitza en una situació de violència (pressió bèl·lica) més o menys encoberta, sense deliberació pública ni mínimes garanties democràtiques. No hi ha hagut cap intent previ de procés negociador amb vista a acomodar qualsevol nova aspiració del govern crimeà. A Crimea s’està apel·lant a l’origen ètnic d’una part de la població per legitimar una decisió, cosa que trenca amb l’esperit cívic del dret a decidir, en què no es planteja cap tipus de distinció entre els ciutadans d’un mateix demos, els quals, junts i en pla d’igualtat, han de decidir el seu futur polític. Des d’aquesta perspectiva, tampoc té sentit parlar de població original o autòctona. Ni és rellevant si va ser regalada o no per l’URSS fa cinquanta anys, si va ser russa abans que ucraïnesa o, fins i tot, tàrtara. Tot això no afectaria la legitimitat de la voluntat dels crimeans si es donessin les condicions necessàries. Però aquest no és el cas. Ni possiblement ho sigui en el futur a causa de la ingerència de Rússia. La seva intervenció situa el problema en l’àmbit del principi d’integritat territorial, que, com el Tribunal de l’Haia assenyala en el dictamen ja citat, només els estats poden conculcar (Rússia, en aquest cas), però no una comunitat que decideix separar-se.

La il·legitimitat del referèndum de Crimea no té res a veure, doncs, amb la legalitat constitucional, com s’ha afanyat a assenyalar interessadament el govern espanyol. Les raons de la comunitat internacional per estar en contra d’aquest procés no tenen res a veure amb el procés català. Són tantes les diferències, que confondre les dues qüestions només pot ser un intent més dels que neguen el dret a decidir dels catalans. Com va dir el president Mas: “Entre Crimea i Catalunya hi ha la mateixa distància que entre Espanya i el Regne Unit”.