Fa uns dies l’ARA dedicava el diari a la crisi de les humanitats. Com deia Salvador Cardús en un article posterior (22/04/14) fa tant temps que se’n parla que això possiblement vol dir que té més a veure amb nosaltres i amb la nostra societat que amb una qüestió purament docent. Hi estic d’acord. Segur que és un tema amb moltes dimensions. A mi m’agradaria prestar atenció a un dels factors que, al meu entendre, incideix en la seva crisi: la universitat.
L’estandardització de la universitat és un fet (en parlava en un article llunyà: “Mcdonalització universitària”, 19/03/2012). El pla de Bolonya i els índexs d’impacte de publicació del personal docent i investigador (PDI) són les dues guies actuals que orienten el dia a dia universitari, com és possible que passi en el futur de l’ensenyament infantil i juvenil amb els informes PISA. Més enllà de les bones raons per a la introducció de tot criteri avaluador, cal reconèixer les conseqüències reals sobre el conjunt del sistema. I en el cas de la universitat, almenys, la que n’ha sortit més malparada és la docència.
Per què? Perquè els departaments compten, des de fa pocs anys, amb un criteri estandarditzat per avaluar el PDI: el nombre d’articles publicats en revistes d’impacte internacional, meticulosament ordenades i prioritzades anualment. L’encomiable objectiu era acabar amb l’endogàmia i els textos de baixa qualitat publicats en revistes dirigides per col·legues. La realitat és que es fan més esforços per publicar que per pensar, perquè no, no és el mateix. Els temes d’interès en les revistes indexades són uns, cal emmotllar-se a uns requisits. La fàcil aplicació d’aquest criteri i l’orientació prioritària cap a aquesta tasca ha fet que la docència hagi quedat relegada. No hi ha una preocupació generalitzada per avaluar-la, ni per part del PDI, absort en la cursa per la publicació, ni per part d’uns estudiants gens motivats a respondre a enquestes que mai serveixen perquè res canviï. Ningú se les pren seriosament, entre altres coses perquè amb prou feines són respostes per un 30% dels estudiants (és un peix que es mossega la cua). Els bons professors no es destaquen, els mals professors sempre poden excusar-se en la baixa qualitat del sistema d’avaluació.
A més, es parteix de la idea que l’excel·lència investigadora i docent han d’anar de la mà. Sens dubte, hi ha excel·lents investigadors que són grans professors. Però també grans investigadors que odien fer classes. I també docents meravellosos que no volen entrar en l’apassionant món de les revistes indexades, a qui, de fet, el que els agrada i fan molt bé és recerca docent. Dediquen molt de temps a pensar quin vídeo, quins articles, quin debat, pot servir millor per impactar i transmetre uns coneixements que ja han estat descoberts per algú altre. Donat l’ambient universitari actual aquesta espècie està en clar perill d’extinció: no compta amb cap arma per defensar la seva posició.
Tot plegat té molt a veure amb les humanitats. Entenc les humanitats com tot el que ens ajuda a entendre’ns millor, com a éssers humans, i que no necessàriament té una aplicació immediata en forma d’habilitat pràctica o tecnològica. També les ciències (socials, naturals) tenen un vessant d’humanitats, d’ajudar a pensar. Però en l’actual universitat, qui es pot dedicar a pensar com ajudar els seus estudiants a pensar? O, fins i tot (una funció cada dia més necessària), qui convencerà els estudiants que és bo, abans d’entrar en la voràgine de la vida professional i familiar adulta, invertir temps i esforços a reflexionar sobre el que altres han pensat, encara que això no garanteixi una feina?
De fet, l’interès per les humanitats moltes vegades arriba més tard a la vida. Quan ja tens una carrera professional i vols posar ordre a les teves experiències vitals, tot connectant-les amb reflexions de caràcter universal. Per donar resposta a aquestes inquietuds cal una formació contínua de nivell universitari. I quina universitat que dóna l’esquena a la docència està preparada per acollir aquests nous alumnes d’humanitats? Llevat de les universitats a distància, cap! Trobo que és una llàstima que les universitats es desentenguin d’aquest potencial públic, més ara en temps de crisi. (Els màsters no són la resposta: o bé són un primer pas cap al doctorat, o bé s’haurien d’orientar cap a la capacitació professional.) Ara disposem, a més, de cursos en format MOOC, classes magistrals per internet que podrien complementar-se amb una bona docència in situ. Ho hauríem d’aprofitar per fer una veritable revolució docent.
Val la pena preguntar-nos quins espais com a societat oferim a les humanitats. I molt especialment en l’àmbit universitari. I és curiós adonar-se que al mateix temps que a les universitats catalanes naixien carreres literalment anomenades “humanitats”, iniciàvem l’evolució cap a un ensenyament superior que possiblement és el menys humanista de la història.
