CRISI DE VOCACIONS LA RESPOSTA

Antoni Vadell: “El capellà ja no és el centre, l’eix és la comunitat”

Des de fa gairebé dos anys, Antoni Vadell (Llucmajor, 1972) és un dels puntals més joves de l’Església de Mallorca. La tardor de 2013 va ser nomenat vicari per l’evangelització i, per tant, és membre del Consell Episcopal. Fa 17 anys que es va ordenar capellà i forma part d’una generació que està cridada a reformar una institució mil·lenària per tal de respondre a la nova realitat de la societat. Actualment ha posat en marxa un projecte pioner de gestió comunitària de vuit parròquies que pot marcar una nova manera d’entendre l’organització de l’Església i que compensa la manca de capellans amb un paper més rellevant dels laics.

De dur una parròquia a ser rector de vuit, sembla una immensitat.

Certament estam davant una nova situació i pens que el que hem de fer és viure-la com una oportunitat, no com una derrota ni una realitat especialment negativa. Ara mateix, ha arribat el moment de fer més feina que mai en comunitat i en xarxa, i així poder donar resposta com a creients a tot el que ens planteja la realitat actual, que no és poca cosa. Som el rector de les tres parròquies d’Inca, i de les de Lloseta, Selva, Caimari, Mancor i Biniamar. Però no em sent ni desbordat ni sol, perquè plantejam un nou model de feina que ens està resultant una experiència meravellosa.

Però és evident que no podeu estar a la vegada a les 8 parròquies i que això suposa una menor presència.

És clar. La pregunta que ens hem de fer és si a la societat del segle XXI el que ha de fer un rector és seure dins el despatx esperant que toqui algú la porta per apuntar el dia en què una parella es vol casar o per posar en agenda un bateig. Som un equip format per jo mateix, dos capellans i un diaca, i a més tenim un consell a cada parròquia on els laics estan assumint major protagonisme i, per tant, puc dir amb tota la modèstia però ben satisfet que atenem totes les necessitats de la comunitat de cada poble o barri. A més, el fet de mancomunar serveis ens permet millorar la qualitat de l’atenció. Tenim, per exemple, una secretaria unificada a la qual es pot telefonar tots els dies de la setmana i acudir-hi en persona. És un servei centralitzat al qual pot acudir o cridar qualsevol persona de tots els municipis que atenem i demanar el que necessita.

Sona bé, però no a tothom li deu agradar això de no tenir el rector fent voltes pel poble tot el dia.

Així és. És un canvi de paradigma i no el farem d’un dia per l’altre. Aquí mateix [l’entrevista es fa a Lloseta] i per altres parròquies sents comentaris de persones que enyoren el rector anterior perquè, efectivament, feia moltes hores al poble, hi havia una presència constant, i això és comprensible que agradi. Però hem d’assumir que encara que volguéssim això ja no és possible. I dins el que ara sí que és possible el que hem de fer és trobar la millor manera d’organitzar-nos. La nostra proposta és que el rector ja no és omnipresent ni és l’únic que representa l’Església en un municipi o barriada. Som un grup de cristians que volem escampar la bona nova i que ens comprometem amb el nostre temps. I dins aquest grup, m’estic referint a l’equip de capellans però també, i amb molt d’èmfasi, als laics que a poc a poc estan assumint un paper central dins el nostre projecte. Així doncs, la parròquia i la gent que la forma sempre tenen la dedicació de l’equip, no d’una sola persona. La presència de l’Església i, per tant, de Jesús no ve donada pel capellà, només, sinó per la comunitat que es reuneix en nom seu.

Això és pràcticament una rectoria mancomunada, una desaparició d’aquella figura tan arrelada que amb el batle i el metge del poble eren els eixos i els referents.

Sí. El capellà i en aquest cas el rector ja no són el centre. Però en cap cas significa que l’Església renunciï al seu paper, sinó que precisament és una passa endavant i l’eix és la comunitat. De totes maneres hem de tenir clar que és una transició lenta després de segles amb un model molt basat en la figura del rector, que prenia des de les decisions econòmiques de la parròquia fins a la col·locació dels gerros amb les flors. Si ens fixam en l’origen del cristianisme, les comunitats eren un grup de persones que compartien la fe, un projecte, i que es repartien els papers i les tasques. No hem inventat res; de fet, ja hi ha altres països, com França, que fa estona que treballen així.

Voleu dir que el consell parroquial és l’element clau per al futur?

És un puntal i un canal de veritable participació i compromís. Fa anys que es parla del paper dels laics dins l’Església i els consells parroquials són per mi l’exemple més clar de com es pot anar aprofundint en aquesta corresponsabilitat. I no em referesc a responsabilitats simples. Els temes econòmics, per exemple, són molt importants per a una parròquia o un grup de parròquies com el nostre. Hi ha laics amb molta més preparació que un capellà per assumir-los, i això ja està passant. Per descomptat, tot es fa de manera coordinada i amb la supervisió del rector. Però jo mateix em puc ocupar molt més dels desafiaments que tenim en termes de fe si tenc un equip que s’ocupa de molts aspectes de gestió.

En tot cas, no tot ho poden fer els laics amb les normes de l’Església i, per tant, amb menys capellans hi ha menys celebracions, per exemple.

L’Església evoluciona com ho fan els temps. No hi ha tanta gent a les celebracions eucarístiques, ni tanta demanda com per fer-ne cada dia. Evidentment no es pot comparar un poble petit com Caimari amb Inca. La vigília pasqual, un moment central per als cristians, vàrem fer una experiència que era impensable fa uns anys. Les vuit parròquies la celebràrem a Santa Maria la Major d’Inca. Clar, els de Mancor o Biniamar hagueren de venir fins allà, però es va generar una solidaritat, una germanor i un clima que va ser emocionant. Estam fomentant més que mai la feina i l’esperit comunitari. Mirau: a Mancor i Caimari no hi ha pobres. N’hi ha a Lloseta i a Inca, per raons de grandària, són espais més urbans. Idò des que hem començat l’experiència, tenim delegats d’acció social en aquests petits pobles, que estan orgullosos d’ajudar els altres. És una dimensió que no podien experimentar al seu redol i ara els omple de goig fer-ho.

Tothom ho veu tan clar com vós?

Ja dic que als capellans majors els costa canviar de model i és natural. Per això hem de tenir constància i paciència també. El bisbe té molt clar aquest enfocament i, sense voler donar lliçons -perquè no m’agrada i perquè és molt prest encara-, pens que anam pel bon camí. En general, tendim a canviar algunes coses que ja són arcaiques. L’Església és encara el centre físic del poble, està col·locada al bell mig, però no té per què aspirar a aquell protagonisme de ser omnipresent, ni de fer coses per a tothom. Jo dic que la meva generació és la de Moisès, la de la terra promesa, que travessa el desert. I clar que hi ha enyorança del passat dins alguns sectors, sobretot la gent més major. I també els capellans més majors, que han treballat sempre d’una mateixa manera. Però ara no és qüestió de quantitat, sinó de demanar-nos què volem aportar a la societat. L’Església ha de parlar clar i superar aquell model de masses. I pens que això és un repte apassionant. Viure l’evangeli és avui més revolucionari que mai. Tenim una mirada, una proposta per al nostre món, i la volem aprofundir amb els qui vulguin venir. En un moment d’un cert desencís i desànim, de molta gent descreguda de tot, l’alegria de poder traslladar un missatge d’esperança i uns valors per viure amb dignitat em semblen un paper troncal a la nostra realitat. Estam posant les pedres de la nova Església.

Hi ha una crisi de vocacions o de fe en general?

Hi ha una crisi d’espiritualitat, i en la nostra societat això és molt palès. L’ésser humà necessita aquesta dimensió i potser ens hem enlluernat amb altres coses. La pregària, l’espai d’un mateix, la mirada profunda del que passa al nostre voltant no són exclusius de l’Església. Per als cristians, són un model de vida que ens omple. Ara bé, és preocupant aquesta manca de sentit profund de l’existència que creix, i que es basa en la superficialitat.

Tot i les experiències innovadores, falten molts capellans. Acabarà l’Església tancant cap parròquia?

Sí, el cens de capellans és molt significatiu. Molts majors i pocs joves. No cal amagar-ho. Per això ens hi preparam, i quant a la meva experiència de comunitat compartida i en xarxa, amb molta satisfacció. Contestant en concret la pregunta, vull recordar que fins al bisbe Campins no hi havia tantes parròquies a Mallorca. Aquell boom és fruit d’un temps. Segles enrere hi havia menys parròquies i alguna vicaria. No seria cap trauma si una parròquia central n’assumeix algunes com a vicaries. El més important és que qui vulgui seguir Jesús, ens trobi. I això està garantit.