TURISME

Carlos Fernández: “El particular té el mateix dret que un hoteler a aprofitar el negoci turístic”

És el director general de Homeaway, un dels gegants del lloguer turístic i vacacional amb 500 milions d'usuaris a tot el món

HomeAway és un dels gegants del lloguer turístic i vacacional. Té 500 milions d’usuaris a tot el món i ofereix propietats de 190 països mitjançant 50 webs territorialitzades on es pot trobar allotjament a gairebé qualsevol racó del món. 1,2 milions d’anuncis permeten reservar tot tipus d’habitatges, per a qualsevol pressupost i necessitat. Juan Carlos Fernández és el director general d’aquesta companyia al sud d’Europa que, com altres del sector, han esdevingut un veritable malson per a les empreses hoteleres.

El sector de l’allotjament turístic oferit per particulars creix exponencialment. Fins quan preveis que això sigui així?

És difícil de dir, però el que us puc assegurar és que encara no hem tocat sostre. La demanda dels nostres clients per a les destinacions preferides de l’estat espanyol, que són Balears, Catalunya, el País Valencià i Canàries, ha crescut un 39% enguany sobre la temporada de 2015. El pis, l’apartament o la casa de lloguer per passar uns dies o unes vacances és un producte que té cada vegada més clients, que ja no es plantegen altres fórmules. Segons les nostres enquestes entre milers d’usuaris, un 40% declara que si a la destinació on van no hi ha aquesta modalitat, s’estimen més canviar de lloc.

I què fa aquest producte tan diferent d’un hotel?

Jo diria que un conjunt de coses, però per damunt de tot l’experiència. D’una banda, et sents com a casa, i això és fonamental en el cas de les famílies. Pots viure al centre d’una gran ciutat i gaudir de tot el que t’ofereix, o dormir en un lloc de muntanya completament aïllat i tranquil. Però tot i la gran diversitat, hi ha un element comú, i és que sents que formes part de la vida del lloc on vas. No ets un turista, un forà, sinó algú que per un temps s’integra dins la societat i viu com un més.

Alguns, més que integrar-se, fan renou i festes en pisos.

Crec que s’ha donat una imatge interessada de casos molt puntuals. Nosaltres som els primers als qui no interessa que s’afecti la convivència. En realitat, més del 95% de les estades no genera cap queixa ni problema als veïns. No som cap focus de problemes, i si hi ha un cas i es reporta, ben aviat s’actua. Les xarxes socials, la base del nostre producte, són molt crítiques i tan aviat com un client o un propietari incompleix allò a què s’havien compromès, se sap. Internet és un filtre extraordinàriament poderós per assegurar la qualitat del producte. Un habitatge del qual algú es queixi ben aviat perd les opcions de ser reservat. I a la tercera crítica, nosaltres també l’eliminam de la nostra cartera.

Els hotelers diuen que vosaltres degradau la qualitat turística i que no pagau impostos

Jo crec que els hotelers el que haurien de fer és concentrar els esforços a demanar-se per què som un producte que creix tant. La gent escriu meravelles de les seves experiències amb el lloguer turístic i vacacional. Hi ha propietaris que són veritables amfitrions, que es desfan pel seu client. La gent comparteix el seu goig a les nostres webs i a les xarxes socials, dóna idees, recomana visites. Tot espontani, fruit d’una nova manera d’entendre els viatges i que s’allunya dels tòpics i de les estades prefabricades. Aquesta filosofia és ja una part important de l’economia i és part del negoci turístic, el que passa és que provoca el repartiment de la riquesa, i a aquells que voldrien quedar-se tot el pastís, no els agrada que això succeeixi.

De fet, a Balears, els pisos turístics no queden recollits en la normativa autonòmica que regula l’oferta, tot i que hi ha un compromís del Govern actual de redreçar això.

Mirau, allà on hi ha un sector hoteler important, com és el cas de Balears, la normativa turística posa tots els emperons que pot al lloguer vacacional, o directament l’exclou. Però no es poden posar portes al camp. 500 milions d’usuaris a tot el món ja viatgen d’aquesta manera. Les destinacions poden triar si volen regular- ho i facilitar la vida als propietaris i als visitants, o si volen posar problemes i perdre quota de mercat. Però imposar una manera de viatjar per llei, en el segle XXI, sembla ridícul.

La vostra és una història de David contra Goliat: el particular que vol fer d’hoteler contra les grans companyies.

Nosaltres hem calculat que cada propietat de lloguer turístic genera, de mitjana, 13.000 euros anuals al propietari. No és una fortuna. Però tal com estan les coses, per a moltes famílies ha esdevingut ja no un complement, sinó el principal sustent econòmic. També hi ha empreses que concentren propietats i les lloguen, però la major part de la nostra oferta pertany a particulars i famílies. Gràcies a aquests ingressos, finques del centre de les ciutats s’han arreglat i ofereixen millor aspecte. A més, bona part dels recursos que genera l’allotjament de manera directa es gasten localment, ja que no van a mans de multinacionals. I sense oblidar tota la despesa que fan els clients als negocis dels voltants de l’habitatge on estan allotjats: restaurants, bars, supermercats, lloguers de vehicles i molts altres serveis. Entenc que els hotelers vulguin defensar el seu producte, però el que no poden fer és demanar a l’administració que prohibeixi un model turístic perquè no convé a uns quants. Una altra cosa és que es reguli, fet que nosaltres mateixos demanam pel bé de tots. El particular té el mateix dret que un hoteler a aprofitar el negoci turístic.