SEQUERA

Fabricar aigua pot costar enguany 30 milions d’euros

La població ha crescut un 25% des de la darrera sequera (2001) i hi ha 4 milions de turistes més
Fabricar aigua pot costar Enguany 30 milions d’euros

El 1996 va ser un any de greu sequera a Balears, laqual també es va repetir el 2001. Aquella segona es va diferenciar de la primera en el fet que Balears ja podia “fabricar” aigua. Tot gràcies a que Jaume Matas, que havia patit la del 96 com a president del Govern, era Ministre de medi ambient, i va prometre que les Illes “mai” no tornarien a passar set, tenint en compte que l’aigua, si no existeix, s’inventa. Així, va dedicar 321 milions d’euros a construir plantes a Alcúdia, (77 milions), Andratx (89 milions), Santa Eulària (99) i Ciutadella (55). Les dues darreres, per cert, no entraren en funcionament perquè tenien greus problemes de construcció.

Llavors, si l’aigua es crea tan fàcilment, quin és el problema?

La màgia basada en el talonari de Jaume Matas, a més de les conseqüències penals per la prevaricació en les adjudicacions de les obres públiques, no existeix. Els recursos naturals, recorden els experts, són finits i ni l’ex president en el seu apogeu faraònic tenia la solució. Al contrari.

El 2001 Balears “fabricà” 27 milions de metres cúbics d’aigua per fer front a la manca de pluges. Aquella operació costà, si es calcula una mitjana d’1 euro per metre cúbic, 27 milions d’euros. Sense comptar els costos de construcció (321 en total, encara que algunes llavors no existien encara) i el manteniment, que és caríssim. De fet, Palma, el major client potencial de les dessaladores, ha de pagar a Abaqua 3,5 milions d’euros només per tenir dret a poder fer servir aigua dessalada.

Per tant, si el 2016 s’ha d’optar, i sembla que no queda altra opció, per l’aigua dessalada, Balears pot anar preparant, com a mínim, 30 milions d’euros si tenim en compte el factor del creixement de la població i de la capacitat turística.

I és que si l’any 2001 residien a les Illes 878.000 persones, a principis de 2015 érem 1.1 milions, un 25% més. Pel que fa al nombre de turistes, els prop de 10 milions que arribaven a principis dels anys 2000, ara ja s’acosten als 14 milions. Tot plegat demostra com les polítiques territorials han ignorat per complet la disponibilitat de recursos naturals. No s’ha ni analitzat realment quant ens costa al conjunt dels ciutadans l’impacte de l’increment de places residencials i turístiques.

A més dels efectes econòmics, hi ha els ambientals. El consum energètic que provoca una planta dessaladora és enorme i, per tant, allunya les Balears de complir qualsevol dels objectius de sostenibilitat en la matèria. No es crea un recurs, només s’intercanvia aigua per energia.

Les dessaladores, en tot cas, no han estat patrimoni d’un governant ni d’un partit polític. José Luís Rodríguez Zapatero també les va fer servir com a argument per rebatre els que reclamaven un transvasament d’aigua de l’Ebre. Curiosament, qui aleshores era vicesecretari del PP de Castelló, Vicent Aparicio, va assegurar que la política de dessaladores, la mateixa que havia impulsat Matas des de Madrid, “és una barbaritat ambiental contrària a la lluita contra el canvi climàtic”.

Clar que el dubte sobre si s’havia de transvasar aigua o dessalar-la era pel mateix objectiu: mantenir el creixement urbanístic desbocat del llevant espanyol.

Estalvi

L’única bona notícia en aquestes prop de dues dècades d’increment de la població que posa en risc la disponibilitat de recursos naturals l’han aportada els ciutadans, que consumeixen menys aigua que fa uns anys. Si el 2006 es consumien 123 litres per habitant i dia segons dades d’EMAYA a Palma, avui només són 108. Està clar que aquesta xifra resulta de dividir els grans consumidors també pel conjunt de la població, i per tant només es pot prendre com a referència. Tot i que resulta una contradicció que la mateixa Administració, que no té cap intenció de contenir el creixement urbanístic (el Pla territorial permet duplicar la població de Mallorca) li demani al ciutadà que estalviï, aquest sembla que ho fa, ni que sigui per motius econòmics.

Pèrdues

Un altre element que persisteix en la mala gestió dels recursos naturals que fan les administracions públiques és la pèrdua per la xarxa. De mitjana, una quarta part del que hi circula no arriba a sortir per l’aixeta: 34 milions de metres cúbics es van malmetre el 2015 a Balears, més que el que consumeix Palma en tot un any.