Pep Lluís Aguiló: “Les empreses d’aquí hem de teixir una xarxa basada en la qualitat”

Conseller delegat d’hipercentro

L’any 1986, diversos socis manacorins obriren a la capital del Llevant el seu primer supermercat, Hipercentro. Avui, la major cadena de distribució de capital illenc té tants establiments com anys d’història: 30.

Josep Lluís Aguiló s’esforça a destacar que ell només és un dels 5 membres de l’equip directiu que compon la segona generació d’aquesta empresa, que ha sabut créixer enmig dels taurons de la distribució que copen tots els racons de les Illes gràcies a una inexistent i intencionada manca de planificació comercial.

Acabau de desembarcar a Palma, un territori important comercialment però ple de competència.

Hem estudiat molt l’operació. Ja hi havíem tingut un establiment i no en vàrem endevinar bé la localització i el tancàrem. Ara pensam que era el moment i, coincidint amb els 30 anys de l’empresa, hem volgut posicionar-nos.

Per què un client ha de venir a Hipercentro si té l’oportunitat d’anar a tants altres establiments de grans cadenes?

Nosaltres sempre ens hem destacat per la qualitat dels nostres productes, sobretot en alimentació. El porc i la vedella que venem provenen de les nostres pròpies granges, i produïm també la seva alimentació. Per això, quan es posa dins la paella, aquesta carn no fa aigua. Elaboram sobrassada i altres productes. Som dels grans clients que tenen les llotges de peix de les Illes. Això ens ha anat generant una relació de confiança amb un client molt fidel que sap el que trobarà a les nostres botigues i a qui hem intentat no decebre durant tres dècades.

O sigui, que allò del quilòmetre 0 no és impossible, en unes illes on importam tot el que menjam.

Mirau, la nostra aposta pel producte local és total i absoluta. Un 24% dels productes que venem ens el serveixen empreses de Balears. El compromís amb la terra és l’ADN de la nostra empresa. I no només per filosofia, que també. Les idees als negocis han d’anar acompanyades de viabilitat. Un producte recollit del camp ahir o avui té una setmana de vida dins la teva gelera. Un que viatja dins contenidors, vaixells i centrals de compres potser només et dura un dia. El client no és beneit.

És la manera de competir amb els que abaixen els preus a les totes?

És la nostra identitat i el que ens diferencia dels grans monstres de la distribució. Però no ens enganem, la qualitat no té per què ser cara. Tenim central de compres a Mallorca, Menorca i Eivissa, i intentam ser molt eficients a l’hora d’aconseguir el producte i posar-lo a la venda. Una anècdota que sempre he trobat molt il·lustrativa va ser la darrera gran vaga de transport. Les imatges d’alguns mitjans de comunicació era la de prestatges buits de supermercats. Nosaltres ho notàrem molt poc.

Per tant, és fonamental per a la indústria agroalimentària tenir una empresa de distribució ‘aliada’.

El producte local no només és una aposta i un compromís, és una oportunitat de feina i de desenvolupament per a les nostres illes. Nosaltres, des del primer moment, no hem tractat els productes d’aquí com una espècie en extinció. Pot ser romàntic, però ha de ser competitiu i bo. Les empreses de Balears ens hem d’ajudar, donar suport i teixir una xarxa basada en la qualitat i la competitivitat. Els productes de les Illes tenen públic i crec que si entre tots hi treballam, estam aconseguint que l’activitat econòmica es consolidi i que el consum intern no generi els beneficis només a fora.

De fet, les Balears són plenes de grans hipermercats que duen productes de fora i que tributen fora. Ens fan servir de plataforma de venda i res més.

El que puc dir és que nosaltres som l’empresa de distribució i alimentació més gran que tributa a les Illes Balears. Les grans empreses ja sabem que tributen fora. Però com he dit, hi hem de competir, és el mercat. No volem proteccionisme, però sí que hem reclamat des de fa anys un pla director comercial que urbanísticament posi regles de joc i digui on i com es poden fer i on no. De l’altra manera, és com llançar tigres a la Serra. Se’n menjaran tota la fauna i després s’acabaran menjant entre ells.

Ara s’han començat a tramitar els plans directors a Mallorca i Menorca. Arriben tard?

Us respondré com a vicepresident d’Afedeco. Evidentment s’ha saturat i s’ha omplert el mapa de grans supermercats. Però estam esperançats, perquè encara hi som a temps de posar un cert ordre, de regular l’activitat. Som a la Mediterrània, tenim una manera de viure, de fer barri. El 90% dels nostres supermercats és al teixit urbà. Les botigues ens ajudam per atracció. Si jo tenc un supermercat amb bons productes, em fa feliç que devora hi hagi altres botigues especialitzades, perquè ens complementam i el ciutadà passeja i fa les compres. Evidentment, no som ingenus. Els grans lobbies aconseguiren de la UE una normativa ultraliberal, que ha dibuixat un teixit comercial salvatge. Per això hem de lluitar per conservar una part del model que ha sobreviscut o en 20 anys no quedaran petites botigues ni supermercats d’aquí.

Ja està passant al centre de Palma, tot ple de franquícies i amb negocis històrics que tanquen.

A París, l’administració ha anat a cercar els bancs per aturar aquest procés. Han començat a comprar establiments històrics, emblemàtics, on els seus comerciants ja no podien pagar el preu del lloguer. I han demanat al botiguer que quedi, per un lloguer molt més raonable. La pujada del preu del metre quadrat al centre és un drama, perquè fa inviables negocis de tota la vida si algú no ajuda. Llavors arriba la franquícia i al final tenim uns centres de ciutat tots iguals. Una pèrdua d’identitat que en el cas de Balears ens hauria de preocupar especialment.

Però aquí s’ha imposat, com amb la grandària de les carreteres, el model continental: agafar el cotxe i fer la compra.

A les grans ciutats té més sentit que hi hagi aquestes instal·lacions fora del centre urbà. Aquí, amb les dimensions que tenim, crec que des dels poders públics s’ha de fomentar la proximitat. A més, si volem les ciutats plenes de vida, no podem dur el comerç lluny. La Mediterrània és admirada a mig món per la nostra manera de viure. Per alguna cosa deu ser.