A 600 KM: DES DE MADRID

Cop a cop

Alguns mitjans estan provocant que la Junta Electoral Central valori preveure en el futur no les enquestes i les seves perversions i extraversions, sinó la regulació del Pantone electoral i el Photoshop com a armes de manipulació massiva

Després d’una campanya tan teatral, basada en l’espectacle i la impostura, encara que rivalitzant amb el noble art de la prestidigitació, no podia faltar un gran cop: al president li han clavat un cop de puny. Quin director de campanya o terapeuta electoral ho podria haver somiat? No és el primer, aquesta campanya ha estat plena de cops. Físics, dialèctics, mediàtics. Pujades de to a vegades i, al final, fins i tot de Pantone. Com si no tinguéssim prou dosi de color, alguns mitjans estan provocant que la Junta Electoral Central valori preveure en el futur no les enquestes i les seves perversions i extraversions, sinó la regulació del Pantone electoral i el Photoshop com a armes de manipulació massiva.

Com una arma, en aquest cas, de distracció massiva, el cop físic o cop de puny ha evaporat, en part, el cop dialèctic de l’últim debat a dos. L’Harmagedon del bipartidisme. Van parlar, no del que importa a la gent, en expressió mariana, sinó del que li interessava al Mariano. Gairebé ho aconsegueix perquè Pedro Sánchez, urgit per la seva situació orgànica i demoscòpica, es va marcar amb la corrupció un Pimpinela, gènere cançó retret, que Rajoy va respondre amb un Paquita la del Barrio, verbalitzant improperis propis del desamor, tot i que sense arribar al gran èxit de la mexicana Rata de dos patas. Va quedar ben a prop.

Al final, un president que no respon i que pateix les agressions dialèctiques del partit amb qui s’alterna i les físiques d’un noi del seu poble, a qui els seus èmuls es van afanyar a inscriure a les files esquerranes del que calgués. A punt, fins i tot, d’identificar raons veneçolanes en l’agressió. Però, al final, això, que el president no ho sap o no contesta. A gairebé res, sigui Catalunya, l’austeritat, la corrupció. És a dir, una campanya escapista, entre cops d’efecte i fugides: el gran Houdini; mèrit del PP i demèrit dels esforçats comunicadors que s’han deixat atrapar en la teranyina d’uns dissenyadors de campanya popular, molt però que molt llestos. Però del debat a dos en van sortir més coses. Amb el que sabem, inclòs l’oracle andorrà, cap dels dos podrà governar sol, però, és més, tots dos junts, vist el que hem vist, serien una catàstrofe per a Espanya. I arribat aquí sorgeix, de nou, la intel·ligència electoral del PP: han deixat anar que podrien governar en coalició, abans gran ara petita, amb el PSOE.

L’estratègia de Rajoy

Tot i que els esquenes platejades del vell socialisme acaricien la possibilitat, no la veig viable, entre altres coses perquè no depèn de Sánchez. Si els resultats són el que sembla que seran, Susana Díaz controlarà un terç dels escons socialistes i ja s’ha pronunciat en repetides ocasions en contra de tal coalició. Es tracta d’una estratègia de campanya. El PP sap que no podrà governar sol, que el temps de les majories absolutes s’ha acabat. No sense suport d’un altre. I, si no pot, potser ho haurà de fer el que quedi segon. I en aquesta tessitura no vol que el segon sigui el PSOE, que sigui Podem, que ho tindrà més difícil, pensen. L’últim dard de Rajoy en estat pur, d’aranya negra, que de ximple no en té un pèl.