04/12/2018

No és país per a feixistes

2 min
Militants de Vox durant la nit electoral del partit a Andalusia.

Periodista“No és país per a feixistes”. Això criden els joves andalusos que s’han llançat al carrer després de l’entrada de Vox al Parlament andalús. Tenen raó, Andalusia no és terra de feixistes. Com a mínim, no més que altres territoris de l’Estat. Sí que ho és d’abstencionistes; d’irresponsables. Podríem començar per aquí. Ha sigut la relaxació dels andalusos la causant d’aquesta trencadissa tan gran, sobretot, per a l’esquerra.

Seria, per tant, un error fer una lectura psicoelectoral dels resultats. No som tan diferents de la resta d’europeus. Han sigut molts, sí. Ens ha tocat ser els primers a convocar eleccions. En veurem d’altres. Han sigut gairebé 400.000 votants d’extrema dreta, però d’un cens de 6.300.000 i prop de 9 milions d’habitants. Per recordar: les últimes eleccions a Catalunya les va guanyar Ciutadans, que, en la meva opinió, comparteix una part rellevant del discurs d’extrema dreta de Vox. Un discurs de crispació i odi made in Catalonia que ha exportat a tot arreu, començant per Andalusia.

Dotze diputats, sí. Però si considerem el que defensen els autodenominats constitucionalistes -que no hi ha treva davant del feixisme-, podem quedar-nos tranquils. Però no. El PP, del qual Vox és un spin-off, no només està disposat a rebre els seus vots, sinó que fins i tot s’obre a oferir-li espais de govern. No és estrany. Són ells. Venen d’ells. L’aparell blanquejador porta funcionant mesos, i ara fins i tot amb blanc de plom.

Però si excloem, per cordó sanitari, els feixistes, el bloc diguem-ne progressista suma 50 escons de 97 i el conservador, 47. Si comptem només els autodenominats constitucionalistes, 80. Com a mínim, majoria simple sense necessitat de Vox. Però tampoc. El problema és que Cs i el PP no pensen en Andalusia. Pensen en Madrid. En la Moncloa al preu que sigui. I hi ha una altra cosa que és veritat: els andalusos hem votat canvi. Llavors què?

Doncs llavors resulta que Susana Díaz és un destorb. El conflicte creat amb els seus superiors federals de Madrid no és menor. Regeneració, renovació, dimissió i reflexió són només l’armament menor d’un conflicte en què cal aprofundir per explicar-se l’abandonament electoral, via abstenció o retirada del vot, en els seus bastions tradicionals. Hi ha un altre argument. Prop de 25.000 persones entre càrrecs i personal de confiança perdran el seu lloc de treball. Però per què ha de dimitir si ha guanyat -és un dir- i Pedro Sánchez no ho va fer tot i haver perdut? Fàcil, perquè no hi ha en joc lluites orgàniques, venjances o poder, sinó, ni més ni menys, impedir el pas a la ultradreta. Com diu l’editorial de Le Monde d’ahir, “res de banalització amb el feixisme”. Espant a la UE davant la possibilitat que l’extrema dreta condicioni el govern d’Andalusia. Llavors què?

Es diu sentit d’estat, responsabilitat, generositat. És a dir, un pas enrere. Amb les condicions millors per reservar el que vulguin, però que es posin d’acord. Que hi hagi canvi, que governi el segon o el tercer, però el que no es pot fer és trair el poble i la democràcia obrint les portes al feixisme. Ja hem passat la vergonya: els primers de tenir un grup parlamentari d’extrema dreta. Ara que no la tinguem per tenir el feixisme condicionant el govern d’Andalusia, perquè, efectivament, Andalusia no és país per al feixisme.

stats