A BANDA I BANDA DE LA CASTELLANA

Perdre, pedagogia per guanyar

La majoria absoluta del PP al Senat dibuixa un paisatge desolador per als seus rivals: res de reformes constitucionals, res de canvi de model, res de sorpasso per a un nou estat

Saber perdre no és només una qüestió d’educació, de fair play, és una de les regles de la democràcia. Aquestes eleccions es van plantejar, intencionadament o per inèrcia, com un enfrontament per blocs ideològics, i així crec que s’ha d’afrontar el resultat de l’escrutini. Ha guanyat el bloc de la dreta, sense cap mena de dubte. La conseqüència de l’acceptació elegant de les normes del joc hauria de ser que governi la dreta i que l’esquerra, en bloc, passi a l’oposició.

Per a l’esquerra no és només una qüestió de joc net, sinó també d’intel·ligència. Al contrari del que diria el personatge de Lampedusa, ha de pensar que pot millorar i ha de fer-ho, perquè, si no, està condemnada a seguir perdent moltes legislatures.

El primer partit de l’oposició, el PSOE, després d’una legislatura completa, contra una majoria absoluta austericida, se situa a 52 escons del guanyador, el PP. Units Podem no només no ha fet el sorpasso sinó que ha quedat a 14 escons del seu rival. Així, no hi ha millor destí per a ells que l’oposició per -si són capaços- fer una feina que mereixi més apreci i confiança en unes futures eleccions.

Però no ho hauria de tenir fàcil el guanyador. Fins i tot investit, només compta amb 137 escons, que no és majoria absoluta, de cap manera. És a dir, el PP haurà de governar d’una altra manera i sempre amb l’amenaça que una moció de censura pugui derrocar-lo en qualsevol moment. La seva majoria absoluta al Senat dibuixa, no obstant, un paisatge desolador per als seus rivals: res de reformes constitucionals, res de canvi de model, res de sorpasso per a un nou estat.

La por funciona

No valen els perfils sociològics ni les patologies en contra dels votants del PP. La dreta ha guanyat, i si ha passat això és perquè l’esquerra no ha sabut fer-ho millor. Però sí que és possible un perfil col·lectiu de l’electorat: la por funciona. Quan l’esquerra juga a fer por, fa d’amic tonto de la dreta. Si s’enfronten entre ells, el poruc, o diversos milions, no vota a l’esquerra, no: es refugia en la dreta. Trist favor.

L’experiència en aquests llargs mesos també ha de servir. Sense anàlisis més assossegades, tenim l’aritmètica. El PP guanya 14 escons, l’únic que puja; els firmants de l’acord PSOE-Ciutadans en cedeixen 13, i són els dos que en perden; el sorpasso d’Units Podem queda ancorat en els seus 71 escons. En totes les comunitats autònomes guanya el PP, menys a Catalunya i el País Basc, on triomfen les tesis referendàries, de la qual cosa tots sense excepció haurien de prendre nota, encara que no hi ha esperances que un atac tan gran d’intel·ligència triomfi.

Si tot el que avui diuen els protagonistes fos veritat, hi hauria noves eleccions, però si l’esquerra n’ha après, hauria de governar la dreta. Els electors han parlat. Aquest és el govern que volen i no podem canviar-lo. Ja sabem per experiència com governen. A l’esquerra només li queda ser una opció implacable i rigorosa: aprendre de derrota en derrota, al contrari del que diria monsenyor Casaldàliga, fins a la victòria final.