Quan la veïna va marxar per presentar-se a la clínica on treballava (“Clíniques Barcelona, si no l’atenem ara, l’atendrem d’aquí una estona”), l’Òscar Ideesnoires i el senyor Bonastre van romandre asseguts a l’escala, cadascú a una banda de l’esglaó amb cura de mantenir la distància de seguretat. Estaven tocats, però no podien tocar-se. L’Òscar va parlar amb la cara entre les mans i els colzes sobre les cames: “Dic jo que la veïna anirà en moto”. Però el senyor Bonastre va respondre: “Jo no he vist que portés cap casc”. D’ençà que existeixen les xarxes socials, hi ha una tendència cada vegada més accentuada a portar la contrària a qui parla, fins i tot sense voluntat de tenir raó. No és que (tal com passava al món del dinou, que vàrem heretar d’una forma científica i cultural, en això consisteix Jules Verne), això... que no és que cadascú pretengui tenir raó en tot el que diu, sinó que ara resulta que el que pretenem per damunt de tenir raó és que l’altre no la tingui. Hem passat de parlar amb autoritat a parlar amb autoritarisme. ¿És més autoritari aquest nou i pandèmic segle XXI que l’extint segle XX, el dels règims totalitaris per tot arreu?
“Doncs no sé què dir-li, potser guarda el casc dintre de la moto”, li va contestar l’Òscar al senyor Bonastre. “Ah! Això es pot fer? No ho sabia pas. Jo no soc d’aquest segle, sap, veí? La meva malastrugança és una altra. Potser en entrar, tots els segles fan neteja de les restes de sèrie de l’anterior. Parlo per mi”. A l’Òscar el van trasbalsar aquests pensaments del senyor Bonastre i es va aixecar i li va contestar recolzat contra el mur de l’escala sense gosar, però, donar-li un copet de mà a l’espatlla: “Vostè fa molt bé veient la tele tot el dia! Si no fos per vostè ningú no s’enrecordaria de La tribu de los Brady, i totes les coses maques que han existit tenen dret a seguir existint”. Al vell veí el van animar molt aquestes paraules i sense aixecar-se va mirar l’Òscar amb els ulls humits: “També sé estrafer el cant de la perdiu! Vol que ho provi ara?”
