De fet, la seva veïna s’anomenava Araceli, però tothom li deia la Lleona perquè sovint anava amb roba de lleopard, amb complements a joc. A l’Òscar l’assaltava un esgarrifós dilema sempre que es trobaven a l’escala: ¿deu ser dona de Daktari o potser li agrada més Nascuda lliure? ¿Per ventura seria més partidària del lleó Clarence o compartiria lluita de gènere amb Elsa, la lleona? Es tractava de dues formes d’indefensió dissemblants (per a l’Òscar Ideesnoires la indefensió era l’estat natural de l’ànima). Clarence, el lleó de Daktari, vivia d’acollida en un campament d’un veterinari a l’Àfrica Oriental, ja que l’animal era guerxo i no se’n sortia a l’hora d’anar de caça, i l’Elsa era una lleona òrfena a la qual varen criar els guardes d’una reserva (amb l’afegit que el mateix guarda que es feia càrrec de la lleona era qui havia matat la seva mare; la de la lleona, per més aclariment). Per a l’Òscar ser de l’Elsa vorejava la cursileria. La música simfònica de la sèrie Nascuda lliure estava més a prop de Ramon Calduch cantant l’ Amapola que dels brams de les sabanes. Tot el contrari que la sintonia de Daktari, feta amb marimbes i vibràfons. Només la sèrie Mundo indómito va tenir una música d’aquest tipus encara millor.
“No pateixis, dona, ara mateix t’obro!”, va cridar l’Òscar rere la porta i rere, també, la careta de Donald Trump. “Tens claus d’aquí?” A la seva veïna li va semblar que l’Òscar parlava amb un cotó a la boca. “No, no en tinc, però sé com fer-ho”. L’Òscar va tornar al seu pis com un llamp i va treure una capsa on guardava les fotos de la mare, perquè amb les fotos de la mare també hi tenia les seves radiografies. Una mare és una mare per dins i per fora. De nou a l’escala, l’Òscar obrí amb la radiografia la porta a la Lleona. “Renoi, què fas amb aquesta careta?” I tot seguit la veïna se li va llançar per fer-li una abraçada d’agraïment; però l’Òscar es va tirar endarrere i, alçant el termòmetre com un Van Helsing, li cridà: “No em toquis! Estem en quarantena!”
