“No deveu ser pas vegans?”, va dir el senyor Bonastre aixecant lleument el pernil com els detectius mostren la placa a la gent a la porta de casa. “M’ha fet la impressió que hi havia festa aquí dalt, i he gosat afegir-m’hi. Digueu-me que no us sap greu, sisplau”.
A la Lleona li van agafar ganes de quedar-s’hi una estona més, ja que, tal com diu un versicle de l’ Èxode, un home que arriba amb un pernil no val per un sinó per mil, i va deixar la raima de radiografies damunt els braços de l’ós polar. Així semblava l’animal un d’aquells criats de blanc de les pel·lícules de Gregory La Cava. Ara a aquest director de cinema amb prou feines el coneixen els cinèfils, però fa noranta anys les seves pel·lícules eren molt populars. La cultura és tot el que el món ha oblidat, sempre està feta amb material d’enderroc, i per aquesta mateixa raó el que feia el senyor Bonastre retallant fotografies dels presentadors de la tele, ordenant alfabèticament els noms de tots els participants en concursos i jocs, emmagatzemant graelles pretèrites de la programació, era una commovedora manifestació de l’eterna lluita de l’ésser humà per la bellesa.
L’Òscar Ideesnoires va tornar a la cuina i en va sortir amb tres gots de cartó i una ampolla d’Espléndido Garvey. Tots tres varen trincar a la salut dels bons temps allà on fossin, sense arriscar-se, però, a posar-se junts. Abans de començar el pernil, li varen passar una camussa amb unes gotes de lleixiu. “Quina lluentor, ara, el pernil”, va observar el senyor Bonastre. “Doncs quan anava a pujar, estava pensant en el teatre de Carlos Llopis. Tenia gràcia, però potser no era un Mihura (amb hac) o un Jardiel. Abans, el passaven molt a la tele. Moltes vegades, la gent fa servir l’expressió en blanc i negre despectivament. Però, mireu què us dic, al blanc i negre hi ha una veritat que mai no tindrà el color. I és la veritat de qui no pot escollir. Hi ha dos tipus d’espectadors de les coses antigues, els que se’n riuen i els que es queden encongits. Sempre guanyen els que riuen perquè també riuen els últims. Vet-ho aquí”. La Lleona va pessigar un tros de pernil i l’hi va oferir a l’Òscar, que va agafar el plat per l’altra banda i es va sentir com en un concurs.
