Càrregues policials i delicte de rebel·lió

¿Pot ser constitutiva de delicte de rebel·lió una acció violenta que no exigeix que els cossos de seguretat facin ús de les càrregues policials?

JAVIER PÉREZ ROYO
JAVIER PÉREZ ROYO Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

“Tècnicament” no es va produir ni una sola “càrrega policial” el dia 1 d’Octubre, va dir en la seva compareixença com a testimoni José Antonio Nieto, secretari d’estat de Seguretat en aquella data. “No hi va haver càrregues policials”, va reiterar l’endemà el coronel Diego Pérez de los Cobos, coordinador dels cossos policials llavors.

No entraré a discutir si n’hi va haver o no n’hi va haver. M’imagino que molts dels lectors deuen haver vist la topada entre el president del tribunal i l’advocat d’un dels acusats amb motiu del testimoni del coronel Pérez de los Cobos o deuen haver llegit el relat d’aquesta topada als diaris. I, a més, estic segur que gairebé tots tenen la seva opinió formada sobre el tema des de l’1 d’octubre del 2017.

Donaré per bona la doble negació, que entenc que és la veritat de l’Estat - el govern espanyol i la Fiscalia- respecte al que va passar a Catalunya en general i a Barcelona en particular l’1-O.

A continuació, em pregunto: ¿a quin tipus de violència es van enfrontar llavors les forces i els cossos de seguretat de l’Estat?, ¿pot ser constitutiva de delicte de rebel·lió una acció violenta que no exigeix que les forces i cossos de seguretat facin ús d’un dispositiu com la càrrega policial, que no és, ni de lluny, la forma més intensa d’exercir la força que està a la seva disposició? Si la rebel·lió és una operació violenta que suposa una amenaça per al monopoli de la coacció física legítima en què consisteix l’Estat, ¿com és possible que no sigui necessari ni tan sols fer ús de la càrrega policial per fer-hi front?

Els processats estan sent acusats per haver posat en marxa una operació violenta, que posava en qüestió l’autoritat de l’Estat com a expressió política democràticament constituïda de la societat. La violència exigida pel tipus penal de la rebel·lió ha de ser de tal intensitat que amb ella es pugui assolir algun dels següents fins: derogar la Constitució, impedir la lliure celebració d’eleccions, dissoldre les Corts o el Parlament d’una comunitat autònoma, declarar la independència d’una part de l’Estat, substituir el govern per un altre o sostreure qualsevol classe de força armada a l’obediència del govern (art. 472 del Codi Penal).

Si el secretari d’estat de Seguretat i el coordinador de les forces i els cossos de seguretat afirmen de manera taxativa que per fer front a la brutal violència de l’1-O no va ser necessari fer ús com a mínim de “càrregues policials” i que es va poder controlar la situació sense necessitar-les, l’interrogant s’imposa: ¿de quina violència estem parlant?

Si la violència dels ciutadans catalans l’1-O hagués sigut la violència de la rebel·lió prevista al Codi Penal, haurien calgut molt més que “càrregues policials”. Davant d’una violència rebel no és admissible que s’ordeni la retirada de les forces i els cossos de seguretat per la por de causar un dany excessiu o desproporcionat als ciutadans rebels i violents, com també s’ha dit en les compareixences dels senyors Nieto i Pérez de los Cobos.

Si la violència dels ciutadans l’1-O hagués sigut la violència de la rebel·lió prevista al Codi Penal, haurien calgut molt més que “càrregues policials”

Des de la perspectiva del delicte de rebel·lió el judici no pot ser més estrany, per dir-ho d’una manera suau. Va començar amb unes acusacions que van deixar de banda el delicte de rebel·lió en l’interrogatori dels càrrecs públics que podien haver participat en el disseny de l’operació i el van treure a la llum en l’interrogatori dels presidents de l’ANC i Òmnium, que eren els únics acusats que no havien pogut participar en aquest disseny. El delicte de rebel·lió o va estar absent en l’interrogatori o va estar present per als que, en cap cas, podien haver-lo comès.

La fase testifical ha continuat amb una negació -per part del secretari d’estat i del coronel que dirigia la resposta als rebels violents- que s’hagués de fer front a una violència que exigís com a mínim “càrregues policials”.

Es pot saber on és la rebel·lió? ¿S’entén ara per què el tribunal de Schleswig-Holstein va dir el que va dir, per què ha considerat que el delicte de rebel·lió només existia en la imaginació del jutge instructor?