10/12/2017

La Constitució territorial és traïdora

3 min
La Constitució territorial és traïdora

Els problemes territorials són molt traïdors, perquè no són fàcils de detectar a través dels instruments d’investigació de què normalment es fa ús per conèixer l’opinió dels ciutadans. Ningú té un problema territorial a la seva vida. Ningú es preocupa per la reforma de la Constitució o de l’Estatut d’Autonomia. La distància que hi ha entre el problema territorial i la vida de cada ciutadà és tan enorme que no s’estableix cap connexió entre el primer i la segona que sigui detectable a les enquestes.

Com a conseqüència d’això, el problema de naturalesa territorial només arriba a convertir-se en preocupació ciutadana quan s’ha convertit en un problema ingestionable o gairebé impossible de gestionar. Llavors adquireix una dimensió enorme, que acaba per enfosquir gairebé tots els altres problemes.

Ho acabem de comprovar. La integració de Catalunya a l’Estat s’estava presentant com a problemàtica des de fa bastants anys. Amb signes preocupants des de fa uns dotze anys i amb signes alarmants des de fa sis anys. I, no obstant això, no ha passat a ser un problema per a l’opinió pública detectable a les enquestes fins a aquests últims mesos. S’ha hagut de produir la declaració unilateral d’independència -encara que no fos tal-, l’aplicació de l’article 155, l’ingrés a la presó de membres del Govern i la fugida a Bèlgica del president Puigdemont perquè el baròmetre del CIS hagi detectat un notable grau de preocupació entre la ciutadania.

No sé si haurem après la lliçó, però hauríem d’haver-ho fet, perquè Espanya segueix tenint un problema de Constitució territorial que ja no pot resoldre’s tornant a la resposta que se li va donar el 1978. La fórmula constitucional del 78 ha funcionat satisfactòriament durant trenta anys, que no és poca cosa. Basant-s’hi ja no es pot aconseguir una integració de Catalunya a l’Estat. L’opinió dels experts en aquest sentit sembla aclaparadorament majoritària. No és previsible, però, que s’expressi en una demanda ciutadana directa. El president del govern espanyol podrà seguir dient que a ell ningú li demana pel carrer la reforma de la Constitució. Deu saber el que fa, però el temps passa i el temps de la reforma es passa. A partir d’un moment, el que podia haver estat reformat ja no pot ser-ho. La Casa del Rei ho va entendre perfectament el juny del 2014. D’aquí l’abdicació. Amb l’estat de les autonomies, encara que de manera molt diferent, passa una cosa semblant. Quan ja no hi ha vida en una institució, la reforma és impossible. Estem avisats.

També hauríem d’estar avisats que la Constitució territorial únicament pot ser gestionada per òrgans constitucionals legitimats democràticament de manera directa, perquè únicament mitjançant una negociació permanent es pot trobar el punt d’equilibri entre les parts. Els òrgans judicials, tant els de la justícia ordinària com el de la justícia constitucional, no poden ponderar l’equilibri entre el principi d’unitat política de l’Estat i l’exercici del dret a l’autonomia per part de les “nacionalitats i regions”. Aquesta ponderació només pot ser política i no pot ser decidida per un òrgan que té prohibit entrar en negociació de qualsevol tipus.

Quan no s’entén així i quan es considera que els efectes de la intervenció van ser limitats, en la mesura que el problema territorial és un problema d’elits però no un problema que preocupi de manera majoritària els ciutadans, els resultats poden ser summament pertorbadors. Ho vam veure a la Segona República amb el Tribunal de Garanties Constitucionals i ho acabem de veure amb el Tribunal Constitucional. En tots dos casos amb la integració de Catalunya a l’Estat en joc.

El problema territorial, quan no es resol mitjançant la negociació sinó mitjançant la imposició, sigui de la naturalesa que sigui i per la via que sigui, enverina la convivència més que qualsevol altre. Ningú pot dubtar que això és així.

El 21-D a la nit la Constitució territorial tornarà a afirmar la seva presència com el més important dels problemes a què s’ha d’enfrontar Espanya. Fins que no se’n coneguin els resultats no es podrà decidir en quina direcció es pot avançar. Però les possibles alternatives ja s’haurien d’estar valorant.

Em temo que no és el cas.

stats